Aquí penjo les meves creacions d'abans d'ahir per la nit. A partir d'ara crec que em dedicaré a estudiar i fer treballets, i només faré cosetes d'aquestes als bars, per fer somriure a les mosses (...):
LLEÓ
RATOLÍ
DROMEDARIdiumenge, 30 de desembre del 2007
Origami Redux
At last, but not least.
Aquí penjo les meves creacions d'abans d'ahir per la nit. A partir d'ara crec que em dedicaré a estudiar i fer treballets, i només faré cosetes d'aquestes als bars, per fer somriure a les mosses (...):
LLEÓ
RATOLÍ
DROMEDARI
Aquí penjo les meves creacions d'abans d'ahir per la nit. A partir d'ara crec que em dedicaré a estudiar i fer treballets, i només faré cosetes d'aquestes als bars, per fer somriure a les mosses (...):
LLEÓRATOLÍDROMEDARI
divendres, 28 de desembre del 2007
Ivan's Zoo
Doncs sí, un dia després, torno a l'atac!
GAT NEGRE (M'ENCANTA)
DINOSAURE
GUINEU I KOALA (MONÍSSIMS)
GIRAFA
Més "creacions" (són molt fàcils de fer, de debó), visiteu:
http://www.origami-club.com/en/
GAT NEGRE (M'ENCANTA)
DINOSAURE
GUINEU I KOALA (MONÍSSIMS)
GIRAFAMés "creacions" (són molt fàcils de fer, de debó), visiteu:
http://www.origami-club.com/en/
dimecres, 26 de desembre del 2007
Origami
Ja feia molt de temps que volia perdre una mica el temps amb això de l'origami*. L'altre dia, aprofitant que anava a veure l'Ester al Muji (i que buscava regalets), em vaig comprar per fi els paperets per origami (particularitat: són quadrats, i van bé per fer plegats). I disfruto com un nen petit, quina manera de "perdre" el temps. Abans d'anar a redactar el projecte, us deixo les fotos:
ELS CLÀSSICS, LA GRULLA I LA GRULLA "PONEDORA"
MUSSOL
LA MONJA, EM SEMBLA GENIAL PEL SIMPLE QUE ÉS
EL MEU BEST-SELLER DE MOMENT (5 papers i pega per un tub, literalment)
* Origami prové del japonès "oru" (plegar) i "kami" (paper). I sí, si veieu una mica d'anime, us sonarà kami per referir-se a "déus", així de sagrat és aquest art! Jejeje!
ELS CLÀSSICS, LA GRULLA I LA GRULLA "PONEDORA"
MUSSOL
LA MONJA, EM SEMBLA GENIAL PEL SIMPLE QUE ÉS
EL MEU BEST-SELLER DE MOMENT (5 papers i pega per un tub, literalment)dissabte, 22 de desembre del 2007
Polimórficamente perversa
Polymorphous perverse is a psychoanalytic term for human ability to gain sexual gratification outside socially normative sexual behaviors. Sigmund Freud used this term to describe the normal sexual disposition of humans from infancy to about age five.
La de coses que es poden apendre mirant pelis, sembla mentida. Charlize Theron a Celebrity:
A la película, en Woody Allen ho planteja com la capacitat d'obtindre satisfacció sexual amb qualsevol part del cos. Us sembla desitjable?
ps: Personalment, la peli no em va agradar massa, però aquesta idea se'm va quedar clavada.
La de coses que es poden apendre mirant pelis, sembla mentida. Charlize Theron a Celebrity:
A la película, en Woody Allen ho planteja com la capacitat d'obtindre satisfacció sexual amb qualsevol part del cos. Us sembla desitjable?
ps: Personalment, la peli no em va agradar massa, però aquesta idea se'm va quedar clavada.
dilluns, 17 de desembre del 2007
Poe
How to begin a narrative:
"For the most wild, yet most homely narrative which I am about to pen, I neither expect nor solicit belief. Mad indeed would I be to expect it, in a case where my very senses reject their own evidence. Yet, mad am I not -and very surely do I not dream. But tomorrow I die, and to-day I would unburthen my soul. My immediate purpose is to place before the world, plainly, succinctly, and without comment, a series of mere household events. In their consequences, these events have terrified -have tortured -have destroyed me. Yet I will not attempt to expound them. To me, they have presented little but Horror -to many they will seem less terrible than baroques. Hereafter, perhaps, some intellect may be found which will reduce my phantasm to the common-place -some intellect more calm, more logical, and far less excitable than my own, which will perceive, in the circumstances I detail with awe, nothing more than an ordinary succession of very natural causes and effects."
Un mestre, seguiu llegint, si us apeteix.
dimecres, 12 de desembre del 2007
Hopelessly Devoted
At this very moment, in the biotechnology laboratory, young Ivan is twenty-four years, nine months, four days, one hour and thirty-one minutes old. He often imagined there was an orchestra in his heart, music, heard it only by him except when his heart broke open and spilled out into the world.
"Guess mine is not the first heart broken,
my eyes are not the first to cry,
I'm not the first to know,
there's just no gettin' over you
Hello, I'm just a fool who's willing
to sit around and wait for you
But baby can't you see,
there's nothin' else for me to do
I'm hopelessly devoted to you"
I love Pushing Daisies!
"Guess mine is not the first heart broken,
my eyes are not the first to cry,
I'm not the first to know,
there's just no gettin' over you
Hello, I'm just a fool who's willing
to sit around and wait for you
But baby can't you see,
there's nothin' else for me to do
I'm hopelessly devoted to you"
I love Pushing Daisies!
diumenge, 9 de desembre del 2007
Oda a la xíndria
Oda
Subxénero da lírica consistente nunha composición que se caracteriza por, con linguaxe elevada, festiva, solemne e cun ton exaltado e emocionado, o poeta desenvolver, incluso dramatizar, sobre un tema. A miúdo dedícase a persoas, a cidades e paisaxes, para salienta-las súas excelencias; con frecuencia preséntase en forma de reflexión contemplativa en torno a situacións existenciais.
El carrer
s'emplena de xíndries,
migdia,
tardor,
sa llum
es parteix en dos meitats
de xíndria,
et tem i et volg*,
menjar.
Habem de, per desgràcia
assassinar-la:
s'enfonsa
es ganivet
en sa viva polpa,
es una groga víscera,
una lluna fresca
profunda,
inesgotable.
* Conjugació inventadíssima del verb "voler" i, a més, acrònim de Vocabulario ortográfico da lingua galega.dilluns, 3 de desembre del 2007
Sopar de laboratori
Ja veig que la gent no es llegeix els textos llargs. O que hi ha gent que no ho fa (no vull despertar susceptibilitats). M'agradaria fer, però, una prognosi: les fotos sí se les mirarà tothom!
Com ho oïu!
(cada dia aprenc paraules noves, com veieu)
Les fotos que penjo a continuació són exemples de com es dignifica un professor si surts a sopar amb ells (sopar de laboratori, com ja he dit) i beuen una mica de més. I discoteca pel mig... Impagable!
No sabeu quantes fotos he hagut de censurar, jajajaja!
Petonets!
Com ho oïu!
(cada dia aprenc paraules noves, com veieu)
Les fotos que penjo a continuació són exemples de com es dignifica un professor si surts a sopar amb ells (sopar de laboratori, com ja he dit) i beuen una mica de més. I discoteca pel mig... Impagable!
No sabeu quantes fotos he hagut de censurar, jajajaja!
Petonets!
divendres, 30 de novembre del 2007
Neurones
(passatge extret de les pròpies reflexions de després del cafè del matí a anglès, no en anglès. Cafè, no te)
Sempre és agradable discutir amb algun filòsof (més si és filòsofa, si em permeteu l'atreviment) perquè tenen una visió del món totalment diferent a la nostra, fills del mètode científic. Si més no, en alguns aspectes. I després de discutir llargament sobre què és la ciència, quina és la seva utilitat i si es pot arribar al saber absolut (que no), surten paranoies interessants.
Com el contra-exemple de nosequina teoria sobre el pensament, que us explicaré tot seguit.
(Apunt: m'encantaria saber de quina teoria exactament es tracta, ja que l'únic que n'he tret clar és que parla de la unió, o no unió, entre pensament en el sentit mental de la paraula i el pensament en el sentit físic, no sé si m'explico. Com en molts altres casos, l'anècdota era més interessant que la teoria, i és el que ens queda gravat a la ment)
En tot cas, imagineu que Xina és el gran centre neurològic d'un ent superior, el qual tant me fa si és el planeta Terra, com el sistema solat o el que vulgueu. D'acord. Ara imagineu que cada xinès és una neurona, i que els impulsos nerviosos entre neurona i neurona, el flux d'informació, es realitza mitjançant trucades de telèfon.
(xinesos+impulsos elèctris = ... picachu? hi pensaré!)
El cas és que en aquest sistema imaginari, un estímul extern li arriba a un xinès mitjançant una trucada internacional. Aquest xinès, que és molt sociable, comença a trucar a altres xinesos, i aquests a altres, formant una xarxa per la qual es propaga la informació. I ara vé la paranoia (i a la gent que explica aquestes coses els deixen donar classes), per molt que tots els xinesos hagin conduït la informació, per molt que s'hagi estimulat el punt adrequat per respondre a l'estímul, etc, el global de la població, Xina, se n'ha adonat? Si l'entrada (input) d'informació era una patada al genoll (posem pel cas, Nova Zelanda), Xina sent mal? La resposta se suposa que és no, i això tira pel terra la teoria de que la ment com a "cosa mental" i la ment com a sistema físic estan interconnectats.
O ALGO AIXÍ!
En fi, que amb els filòsofs dóna per parlar una estona, i és força entretingut. Avui això m'ha recordat a l'Hugo i a les converses que teníem abans sobre ciència, lletres, filosofia i aquestes coses. It's a bit nostalgic, perquè de fet ell ni tan sols sap que tinc blog!
En fi, bon profit a tots!
PS: el que des del meu punt de vista falla d'aquesta metàfora és el següent: Xina té 1.321.851.888 habitants, aproximadament (jis); de neurones al cervell n'hi ha uns 100 mil milions, unes cent vegades més. No veig que això pogués funcionar bé, i si estiguéssim parlant d'algun animaló "inferior", un insecte o algo, aleshores ens hauríem de preguntar, posant-nos ara el barret de pensadors, si aquests insectes tenen gaire consciència o no,
Sempre és agradable discutir amb algun filòsof (més si és filòsofa, si em permeteu l'atreviment) perquè tenen una visió del món totalment diferent a la nostra, fills del mètode científic. Si més no, en alguns aspectes. I després de discutir llargament sobre què és la ciència, quina és la seva utilitat i si es pot arribar al saber absolut (que no), surten paranoies interessants.
Com el contra-exemple de nosequina teoria sobre el pensament, que us explicaré tot seguit.
(Apunt: m'encantaria saber de quina teoria exactament es tracta, ja que l'únic que n'he tret clar és que parla de la unió, o no unió, entre pensament en el sentit mental de la paraula i el pensament en el sentit físic, no sé si m'explico. Com en molts altres casos, l'anècdota era més interessant que la teoria, i és el que ens queda gravat a la ment)
En tot cas, imagineu que Xina és el gran centre neurològic d'un ent superior, el qual tant me fa si és el planeta Terra, com el sistema solat o el que vulgueu. D'acord. Ara imagineu que cada xinès és una neurona, i que els impulsos nerviosos entre neurona i neurona, el flux d'informació, es realitza mitjançant trucades de telèfon.
(xinesos+impulsos elèctris = ... picachu? hi pensaré!)
El cas és que en aquest sistema imaginari, un estímul extern li arriba a un xinès mitjançant una trucada internacional. Aquest xinès, que és molt sociable, comença a trucar a altres xinesos, i aquests a altres, formant una xarxa per la qual es propaga la informació. I ara vé la paranoia (i a la gent que explica aquestes coses els deixen donar classes), per molt que tots els xinesos hagin conduït la informació, per molt que s'hagi estimulat el punt adrequat per respondre a l'estímul, etc, el global de la població, Xina, se n'ha adonat? Si l'entrada (input) d'informació era una patada al genoll (posem pel cas, Nova Zelanda), Xina sent mal? La resposta se suposa que és no, i això tira pel terra la teoria de que la ment com a "cosa mental" i la ment com a sistema físic estan interconnectats.
O ALGO AIXÍ!
En fi, que amb els filòsofs dóna per parlar una estona, i és força entretingut. Avui això m'ha recordat a l'Hugo i a les converses que teníem abans sobre ciència, lletres, filosofia i aquestes coses. It's a bit nostalgic, perquè de fet ell ni tan sols sap que tinc blog!
En fi, bon profit a tots!
PS: el que des del meu punt de vista falla d'aquesta metàfora és el següent: Xina té 1.321.851.888 habitants, aproximadament (jis); de neurones al cervell n'hi ha uns 100 mil milions, unes cent vegades més. No veig que això pogués funcionar bé, i si estiguéssim parlant d'algun animaló "inferior", un insecte o algo, aleshores ens hauríem de preguntar, posant-nos ara el barret de pensadors, si aquests insectes tenen gaire consciència o no,
dijous, 29 de novembre del 2007
The man who was looking for God to ask him about his luck
El dimarts, després d'anglès, em vaig quedar amb tres més de la classe a veure una sessió de contes. Una xerradeta en anglès del que en diríem un storyteller. Va ser bastant divertit, s'ha de reconèixer que el paio ho feia prou bé. Vaig riure molt, i alguns contes eren molt bons.
El cas és que avui, a la classe d'angles (9 am, dolor), hem estat parlant sobre això. I a la professora se li ha acudit que podríem fer grups de 5 o 6, i que el que havia estat a la representació expliqués el seu conte preferit. Apunt: sóc MOLT vergonyós, i in english encara més. Ho intento? Doncs no! Que tardaria molt i estaria massa pendent de fer-ho bé!
(Ivan, l'storyteller)
Si vols seguir llegint, passa al següent paràgraf. Si no t'interessa el conte, que està molt mal explicat (ja t'aviso, per resumir), passa directament als ocmentaris i firma MACO.
El conte tractava d'un home que sent que no té gens de sort, i un dia decideix sortir a buscar a Déu per preguntar-li on és la seva sort. Durant el camí es troba a tres personatges:
- Un llop, prim i dèbil, que li diu que si veu a Déu li pregunti, de passada, què pot fer per remediar l'estar tan dèbil.
- Un arbre molt gran, malalt i sense fulles, que també li demana que si veu a Déu li pregunti pel seu problema.
- Una dona, guapíssima, mig despullada, que li diu que està molt trista i sola, i també li demana el mateix.
Al final, el nostre protagonista troba a Déu. I quan li pregunta que on és la seva sort, Déu li diu (molt sàbiament, opino) que la seva sort l'està esperant, que està per tot arreu, i que només ha d'obrir bé els ulls per reconèixer-la. Abans de marxar, de pas, li pregunta què poden fer els altres tres.
(no és aquest Déu, que mola molt)
Així que tot marxant, es troba a la noia (a tots els explica el que els ha dit Déu), i li diu: "Déu m'ha dit que per no estar trista i sola t'has de buscar un amant", i quan la noia li diu si vol ser ell, contesta que no, perquè té pressa i ha de seguir buscant la seva sort.
Amb l'arbre passa tres quarts el mateix, i resulta que l'arbre està mig mort perquè té un tresor enterrat sóta les seves arrels. Li suplica que, siusplau, desenterri el tresor, però el paio contesta que no pot, perquè ha de seguir buscant la seva sort.
I al final, quan es troba el llop, li diu que Déu li ha dit que per no estar prim i dèbil s'ha de menjar al primer estúpid que passi per davant seu. And so did him.
Si has llegit fins al final: enhorabona!
El cas és que avui, a la classe d'angles (9 am, dolor), hem estat parlant sobre això. I a la professora se li ha acudit que podríem fer grups de 5 o 6, i que el que havia estat a la representació expliqués el seu conte preferit. Apunt: sóc MOLT vergonyós, i in english encara més. Ho intento? Doncs no! Que tardaria molt i estaria massa pendent de fer-ho bé!
(Ivan, l'storyteller)Si vols seguir llegint, passa al següent paràgraf. Si no t'interessa el conte, que està molt mal explicat (ja t'aviso, per resumir), passa directament als ocmentaris i firma MACO.
El conte tractava d'un home que sent que no té gens de sort, i un dia decideix sortir a buscar a Déu per preguntar-li on és la seva sort. Durant el camí es troba a tres personatges:
- Un llop, prim i dèbil, que li diu que si veu a Déu li pregunti, de passada, què pot fer per remediar l'estar tan dèbil.
- Un arbre molt gran, malalt i sense fulles, que també li demana que si veu a Déu li pregunti pel seu problema.
- Una dona, guapíssima, mig despullada, que li diu que està molt trista i sola, i també li demana el mateix.
Al final, el nostre protagonista troba a Déu. I quan li pregunta que on és la seva sort, Déu li diu (molt sàbiament, opino) que la seva sort l'està esperant, que està per tot arreu, i que només ha d'obrir bé els ulls per reconèixer-la. Abans de marxar, de pas, li pregunta què poden fer els altres tres.
(no és aquest Déu, que mola molt)Així que tot marxant, es troba a la noia (a tots els explica el que els ha dit Déu), i li diu: "Déu m'ha dit que per no estar trista i sola t'has de buscar un amant", i quan la noia li diu si vol ser ell, contesta que no, perquè té pressa i ha de seguir buscant la seva sort.
Amb l'arbre passa tres quarts el mateix, i resulta que l'arbre està mig mort perquè té un tresor enterrat sóta les seves arrels. Li suplica que, siusplau, desenterri el tresor, però el paio contesta que no pot, perquè ha de seguir buscant la seva sort.
I al final, quan es troba el llop, li diu que Déu li ha dit que per no estar prim i dèbil s'ha de menjar al primer estúpid que passi per davant seu. And so did him.
Si has llegit fins al final: enhorabona!
dilluns, 26 de novembre del 2007
Weird Al Yankovic
Oh my, my this here Annakin guy
Maybe Vader someday later
Now he's just a small fry
And he left his home and kissed his mummy goodbye
Saying "Soon, I'm gonna be a Jedi"
"Soon I'm gonna be a Jedi."
Impagable.
En fi, no sé quin conte explicar-vos avui. Així com a curiositat a nivell personal: deixo el laboratori, de moment, i em dedico en cos i ànima a redactar el treball de fi de carrera. El semestre que vé ja es veurà, però en principi seguiré al laboratori (i més si em dónen beca de col·laboració).
(foto per fer maco)
A nivell més personal: minyons, no bebeu mai tant com jo el divendres per la nit. La vergonya que es passa quan et diuen "te'n recordes que ens vem veure?", "on eres a les 5 de la matinada?", "què volia dir el missatge que em vas enviar?", i totes les respostes són NO HO SÉ, no té preu. Feu-me cas.
I si heu d'apuntar-vos a algun equip d'algun esport, intenteu que els partits no siguin sempre els dilluns a les 22:30. Fa molt de pal, jo ho sé. I ara me n'hi vaig. Així que... sense res més a explicar avui, apa!
Maybe Vader someday later
Now he's just a small fry
And he left his home and kissed his mummy goodbye
Saying "Soon, I'm gonna be a Jedi"
"Soon I'm gonna be a Jedi."
Impagable.
En fi, no sé quin conte explicar-vos avui. Així com a curiositat a nivell personal: deixo el laboratori, de moment, i em dedico en cos i ànima a redactar el treball de fi de carrera. El semestre que vé ja es veurà, però en principi seguiré al laboratori (i més si em dónen beca de col·laboració).
(foto per fer maco)A nivell més personal: minyons, no bebeu mai tant com jo el divendres per la nit. La vergonya que es passa quan et diuen "te'n recordes que ens vem veure?", "on eres a les 5 de la matinada?", "què volia dir el missatge que em vas enviar?", i totes les respostes són NO HO SÉ, no té preu. Feu-me cas.
I si heu d'apuntar-vos a algun equip d'algun esport, intenteu que els partits no siguin sempre els dilluns a les 22:30. Fa molt de pal, jo ho sé. I ara me n'hi vaig. Així que... sense res més a explicar avui, apa!
divendres, 23 de novembre del 2007
American Pie
Tot just ara me n'estic adonant del americanisme xungo d'aquesta foto. Però mira, no hi puc fer res. M'he baixat un cd de "grandes éxitos del rock" i una de les que més m'agrada és aquesta: American Pie, de Don Mclean. Un clàssic. I m'agrada perquè sona bé, perquè s'entén bastant bé (i per tant puc seguir la lletra, que s'agraeix) i perquè he descobert que és la mar de llarga, 8 minuts i mig, i que diu moltes coses.
A long, long time ago...
I can still remember
How that music used to make me smile.
And I knew if I had my chance
That I could make those people dance
And, maybe, they’d be happy for a while.
Però tot i escoltant la lletra, no pillava massa QUÈ hi havia amagat allà. Solució, fàcil: google? Es veu que la cançó està plena de símbols, i que explican una mica la seva vida i la història de la música als Estats Units. Tenen gràcia algunes coses que es creu que diu. Exemples:
But february made me shiver
With every paper I’d deliver.
Bad news on the doorstep;
I couldn’t take one more step.
I can’t remember if I cried
When I read about his widowed bride,
But something touched me deep inside
The day the music died.
Es veu que el tio treballava de repartidor de diaris, de paperboy. Pel febrer de vésasaberquiaay es veu que es van matar en un vol privat tres dels grans ídols de'n Don: BUDDY HOLLY, Ritchie Valens i Big Booper. Mala sort.
Now for ten years we’ve been on our own
And moss grows fat on a rollin’ stone,
But that’s not how it used to be.
When the jester sang for the king and queen,
In a coat he borrowed from james dean
And a voice that came from you and me,
Oh, and while the king was looking down,
The jester stole his thorny crown.
The courtroom was adjourned;
No verdict was returned.
And while lennon read a book of marx,
The quartet practiced in the park,
And we sang dirges in the dark
The day the music died.
Deu anys van passar des que Holly va morir i Mclean va escriure la cançó. Lògicament, va rebre influències noves. El jester és Bob Dylan, el rei... Elvis, don't you agree?
Hi ha moltíssimes referències a títols de cançons, no m'extendré en això, però és realment curiós comprovar que poques frases hi són perquè sí.
And in the streets: the children screamed,
The lovers cried, and the poets dreamed.
But not a word was spoken;
The church bells all were broken.
And the three men I admire most:
The father, son, and the holy ghost,
They caught the last train for the coast
The day the music died.
I started singin’,
"bye-bye, miss american pie."
Drove my chevy to the levee,
But the levee was dry.
Them good old boys were drinkin’ whiskey and rye
And singin’, "this’ll be the day that I die.
"this’ll be the day that I die."
Don Mclean: "The fact that people were drawn into the song as a result of symbols I chose to use was the reason I chose to use those symbols in the first place"
A long, long time ago...
I can still remember
How that music used to make me smile.
And I knew if I had my chance
That I could make those people dance
And, maybe, they’d be happy for a while.
Però tot i escoltant la lletra, no pillava massa QUÈ hi havia amagat allà. Solució, fàcil: google? Es veu que la cançó està plena de símbols, i que explican una mica la seva vida i la història de la música als Estats Units. Tenen gràcia algunes coses que es creu que diu. Exemples:
But february made me shiver
With every paper I’d deliver.
Bad news on the doorstep;
I couldn’t take one more step.
I can’t remember if I cried
When I read about his widowed bride,
But something touched me deep inside
The day the music died.
Es veu que el tio treballava de repartidor de diaris, de paperboy. Pel febrer de vésasaberquiaay es veu que es van matar en un vol privat tres dels grans ídols de'n Don: BUDDY HOLLY, Ritchie Valens i Big Booper. Mala sort.
Now for ten years we’ve been on our own
And moss grows fat on a rollin’ stone,
But that’s not how it used to be.
When the jester sang for the king and queen,
In a coat he borrowed from james dean
And a voice that came from you and me,
Oh, and while the king was looking down,
The jester stole his thorny crown.
The courtroom was adjourned;
No verdict was returned.
And while lennon read a book of marx,
The quartet practiced in the park,
And we sang dirges in the dark
The day the music died.
Deu anys van passar des que Holly va morir i Mclean va escriure la cançó. Lògicament, va rebre influències noves. El jester és Bob Dylan, el rei... Elvis, don't you agree?
Hi ha moltíssimes referències a títols de cançons, no m'extendré en això, però és realment curiós comprovar que poques frases hi són perquè sí.
And in the streets: the children screamed,
The lovers cried, and the poets dreamed.
But not a word was spoken;
The church bells all were broken.
And the three men I admire most:
The father, son, and the holy ghost,
They caught the last train for the coast
The day the music died.
I started singin’,
"bye-bye, miss american pie."
Drove my chevy to the levee,
But the levee was dry.
Them good old boys were drinkin’ whiskey and rye
And singin’, "this’ll be the day that I die.
"this’ll be the day that I die."
Don Mclean: "The fact that people were drawn into the song as a result of symbols I chose to use was the reason I chose to use those symbols in the first place"
dilluns, 19 de novembre del 2007
Pushing Daisies
Menys mal que he fet el cafè amb molta gent i molt maca tota, que sinó no aguanto el matí. I després, les classes més merdes del màster... han de ser dilluns? I el que més mal fa és que a les 22:30 (!!!) tinc partit de bàsquet, no sabeu la mandra que em fa.
I després de plànyer-me, us parlaré d'una sèrie que NO estic seguint massa, només he vist els dos primers episodis, però està força bé. És curiosa, si més no. Tracta d'un paio que pot ressucitar les coses quan les toca. Però hi ha un parell de normes:
- Si torna a tocar el que ha ressucitat, ell/ella/això mor altre cop, per sempre.
- Si en un minut no torna a tocar a la persona/animal/cosa, algú altre mor. La mort sempre s'endú algú, amb això és difícil enganyar-la!
Això tan simple crea unes quantes situacions divertides, dóna bastant joc. El problema que li veig és que la sèrie és massa surrealista. MASSA.
Per altra banda, la realització és original (si semblar-se moltíssima a Amelie és original...), amb veu en off i tal, i la presentació em sembla molt gran.
Volia pujar el primer episodi aquí, però no em deixa. Potser ocupa massa... Us deixo, per això, el link d'un tros de la intro.
PUNXA AQUÍ!!!
(quina merda que no hi possin més tros... si us interessa ja us ho passaré!)
I després de plànyer-me, us parlaré d'una sèrie que NO estic seguint massa, només he vist els dos primers episodis, però està força bé. És curiosa, si més no. Tracta d'un paio que pot ressucitar les coses quan les toca. Però hi ha un parell de normes:
- Si torna a tocar el que ha ressucitat, ell/ella/això mor altre cop, per sempre.
- Si en un minut no torna a tocar a la persona/animal/cosa, algú altre mor. La mort sempre s'endú algú, amb això és difícil enganyar-la!
Això tan simple crea unes quantes situacions divertides, dóna bastant joc. El problema que li veig és que la sèrie és massa surrealista. MASSA.
Per altra banda, la realització és original (si semblar-se moltíssima a Amelie és original...), amb veu en off i tal, i la presentació em sembla molt gran.
Volia pujar el primer episodi aquí, però no em deixa. Potser ocupa massa... Us deixo, per això, el link d'un tros de la intro.
PUNXA AQUÍ!!!
(quina merda que no hi possin més tros... si us interessa ja us ho passaré!)
diumenge, 18 de novembre del 2007
Redemption song (again)
Igual que no sé escriure, ja ho vaig dir un cop, tampoc seria capaç d'escriure una cançó. Ha de rimar? En fi, actualització FLASH dedicada a una personeta maca:
Emancipate yourselves from mental slavery;
None but ourselves can free our minds.
Have no fear for atomic energy,
cause none of them can stop the time.
How long shall they kill our prophets,
While we stand aside and look? ooh!
Some say its just a part of it:
Weve got to fulfil de book.
Wont you help to sing
These songs of freedom? -
cause all I ever have:
Redemption songs;
Redemption songs;
Redemption songs.
Emancipate yourselves from mental slavery;
None but ourselves can free our minds.
Have no fear for atomic energy,
cause none of them can stop the time.
How long shall they kill our prophets,
While we stand aside and look? ooh!
Some say its just a part of it:
Weve got to fulfil de book.
Wont you help to sing
These songs of freedom? -
cause all I ever have:
Redemption songs;
Redemption songs;
Redemption songs.
dimecres, 14 de novembre del 2007
Redemption song
Anar a anglès té coses interessants. Apart de que coneixes a gent maca, aprens idiomes i passes l'estona, de tan en quan et fan pensar. Interessant. Sempre surt la típica conversa sobre què faries si fóssis molt ric, si t'haguessis arriscat o no si haguessis viscut la febre de l'or, o si creus que l'home mereix de guanyar més que la dona (ja ho veieu, el tema que estem fent ara es titula "Money"... maniiii!)
En fi. A mi el que m'ha fet pensar és això de "si haguessis pogut, a quin cantant hauries anat a veure en concert?" (sempre en passat, que en anglès el futur no té mèrit).
Això em recorda que l'altre dia llegia que en japonès no existeix el temps verbal del futur: sempre parlen en passat o present, i si es volen referir al futur afegeixen frases o paraules com "al dia de demà"... Però m'estic desviant.
El tema dels cantants morts em va fer pensar que m'encantaria veure en concert a Bob Marley. O els Beatles. O Queen. O molts altres.
Ara mirava videos i se'm posen els pèls de punta. Me'ls he mitificat, però és que poder anar-los a veure en directe... uns penjats com aquests... M'encantaria molt.
Res més, vaig a veure "Tenacious D" i després al llitet, suposo. Demà per la tarda ja sabeu, a la facultat de física i química de la UB fem festa!!! 1500 litres de birra promesos, i concertillus i concursos. A veure com va!
Petonets!
En fi. A mi el que m'ha fet pensar és això de "si haguessis pogut, a quin cantant hauries anat a veure en concert?" (sempre en passat, que en anglès el futur no té mèrit).
Això em recorda que l'altre dia llegia que en japonès no existeix el temps verbal del futur: sempre parlen en passat o present, i si es volen referir al futur afegeixen frases o paraules com "al dia de demà"... Però m'estic desviant.
El tema dels cantants morts em va fer pensar que m'encantaria veure en concert a Bob Marley. O els Beatles. O Queen. O molts altres.
Ara mirava videos i se'm posen els pèls de punta. Me'ls he mitificat, però és que poder anar-los a veure en directe... uns penjats com aquests... M'encantaria molt.
Res més, vaig a veure "Tenacious D" i després al llitet, suposo. Demà per la tarda ja sabeu, a la facultat de física i química de la UB fem festa!!! 1500 litres de birra promesos, i concertillus i concursos. A veure com va!
Petonets!
dimarts, 13 de novembre del 2007
TINTO
Avui he descobert que un "tinto", a Colòmbia, és un cafè sol. I que un cafè amb llet allà es diu "café".
Curiós.
Pero tinto també és la primera persona del singular del present d'indicatiu del verb tintar, en català i en castellà. També és un color, aquest cop només en castellà. I, per suposat, Rio Tinto són unes mines de Huelva precioses on ma germana va rodar un doumental bastant bo (busqueu per google, segur que el trobeu) i on la NASA està fent estudis per apendre una mica més sobre com seria la vida a Mart.
Curiós també.
I em deixava el "vino tinto", que de fet és l'origen de la controvèrsia al voltant del "café tinto". No sé on tinc el cap...
Curiós.
Pero tinto també és la primera persona del singular del present d'indicatiu del verb tintar, en català i en castellà. També és un color, aquest cop només en castellà. I, per suposat, Rio Tinto són unes mines de Huelva precioses on ma germana va rodar un doumental bastant bo (busqueu per google, segur que el trobeu) i on la NASA està fent estudis per apendre una mica més sobre com seria la vida a Mart.
Curiós també.
I em deixava el "vino tinto", que de fet és l'origen de la controvèrsia al voltant del "café tinto". No sé on tinc el cap...
dissabte, 10 de novembre del 2007
VIDRIOS
M'estic avorrint una mica, dissabte al matí. Ara a la tarda aniré a la biblio per solucionar-ho.
(???)
Estava mirant vidrios i he trobat aquestes aberracions (tot i un programa que m'he baixat, encara no me'ls puc baixar del teu tub, no sé per què). Cliqueu els links:
DEMONÍAC (amb carinyo, eh)
OH! OH! (no sabia que sortia la Rosario Dawson, l'hauré de veure...)
TREMENDO! (sisi amics, ha canviat de color... que malament creixen alguns)
(???)
Estava mirant vidrios i he trobat aquestes aberracions (tot i un programa que m'he baixat, encara no me'ls puc baixar del teu tub, no sé per què). Cliqueu els links:
DEMONÍAC (amb carinyo, eh)
OH! OH! (no sabia que sortia la Rosario Dawson, l'hauré de veure...)
TREMENDO! (sisi amics, ha canviat de color... que malament creixen alguns)
divendres, 9 de novembre del 2007
BIORREACTOR DE MEMBRANA
Sí, amics. Biorreactor de membrana. O reactor de biomembrana. O com li vulgueu dir: un reactor biològic per a l'eliminació de fenol d'un efluent industrial de l'empresa X, inoculat amb la biomassa Y, del qual s'extreu el permeat a través d'una membrana amb una llum de pas de... 40 micres? Crec que sí.
Doncs NO VA. Vaig augmentar la concentració de fenol de 15 ppm (funcionava perfectament, el molt puta) fins a unes 100 ppm. Resultat: estic col·lapsant el reactor, els meus pobrets bitxets no dónen a l'abast. De moment hem parat d'alimentar i ara mirarem la cinètica amb la que degraden, per després tornar a inocular més o menys, ja veurem...
El cas és que el puto i primitiu reactor de sorra (Sand Bioreactor) funciona perfectament, i s'ha adaptat de perles al canvi de concentració. I és un puto rebliment, no té més. Que cabrón!
(No poso fotos perquè vem firmar un contracte de confidencialitat. Bé, jo no, és el que té ser EL NEGRE...)
(Comunitat de color, espero que no us hagueu ofès pel comentari. Són coses culturals, mai personals)
Això no és cap secret:
Doncs NO VA. Vaig augmentar la concentració de fenol de 15 ppm (funcionava perfectament, el molt puta) fins a unes 100 ppm. Resultat: estic col·lapsant el reactor, els meus pobrets bitxets no dónen a l'abast. De moment hem parat d'alimentar i ara mirarem la cinètica amb la que degraden, per després tornar a inocular més o menys, ja veurem...
El cas és que el puto i primitiu reactor de sorra (Sand Bioreactor) funciona perfectament, i s'ha adaptat de perles al canvi de concentració. I és un puto rebliment, no té més. Que cabrón!
(No poso fotos perquè vem firmar un contracte de confidencialitat. Bé, jo no, és el que té ser EL NEGRE...)
(Comunitat de color, espero que no us hagueu ofès pel comentari. Són coses culturals, mai personals)
Això no és cap secret:
dimarts, 6 de novembre del 2007
QED
Volia, fent cas al que deia l'Anna May de posar una mica de ciència al blog, posar una foto de un científic, que estigués bo i toqués música bé. Posant "ciencia tio bueno musica" al google surten coses com aquestes:
No crec que em donin per massa, aquestes fotos. No sé com els hi puc treure el suc, alguna idea? La primera encara, però la segona té tela, potser algun dia en podriem parlar, no?
Per altra banda, avui a la uni hem vist l'obra de teatre QED, per cortesia de l'AEP i de la facultat de física. Ha estat espectacular (i gratis). Ha valgut molt la pena, he rigut molt. I quin crack en Richard Feynman, físic en el que es centrava l'obra (pràcticament un monòleg).
La veritat és que li censuro absolutament la seva participació en la fabricació de la bomba atòmica, però si només miressim això... ens en cargariem a tants que no mola. Però per tot el demés, era un mestre absolutament genial, i un paio molt... sensat? Brillant, en la seva senzillesa. I en la seva complexitat, que se m'escapa. Però he après que el QED de l'obra vol dir QUANTUM ELECTRODYNAMICS, tot i que sospito que pot tenir un altre significat. Per la web he trobat que QED són sigles que signifiquen "Quod erat demostrandum", o literalment "allò que es volia demostrar". Es veu que es fa servir de forma equivocada, en castellà, com "Queda Entonces Demostrado", però el siginificat no és ben bé aquest. S'utilitza al final d'un raonament matemàtic o d'un argument científic per remarcar que s'ha obtingut un resultat bo.
A mi el que m'han demostrat avui és que amb bones iniciatives es poden fer moltes coses. Com veure teatre gratis a la uni, i qui sap si canviar algunes coses.
També he après per fi que volen dir aquests diagrames; si esteu interessats us n'informo, però, com que hauria de fer recerca, millor demaneu-li a l'Àngela (link del seu bloc aquí adalt).
Bona nit gent!
No crec que em donin per massa, aquestes fotos. No sé com els hi puc treure el suc, alguna idea? La primera encara, però la segona té tela, potser algun dia en podriem parlar, no?
Per altra banda, avui a la uni hem vist l'obra de teatre QED, per cortesia de l'AEP i de la facultat de física. Ha estat espectacular (i gratis). Ha valgut molt la pena, he rigut molt. I quin crack en Richard Feynman, físic en el que es centrava l'obra (pràcticament un monòleg).
La veritat és que li censuro absolutament la seva participació en la fabricació de la bomba atòmica, però si només miressim això... ens en cargariem a tants que no mola. Però per tot el demés, era un mestre absolutament genial, i un paio molt... sensat? Brillant, en la seva senzillesa. I en la seva complexitat, que se m'escapa. Però he après que el QED de l'obra vol dir QUANTUM ELECTRODYNAMICS, tot i que sospito que pot tenir un altre significat. Per la web he trobat que QED són sigles que signifiquen "Quod erat demostrandum", o literalment "allò que es volia demostrar". Es veu que es fa servir de forma equivocada, en castellà, com "Queda Entonces Demostrado", però el siginificat no és ben bé aquest. S'utilitza al final d'un raonament matemàtic o d'un argument científic per remarcar que s'ha obtingut un resultat bo.
A mi el que m'han demostrat avui és que amb bones iniciatives es poden fer moltes coses. Com veure teatre gratis a la uni, i qui sap si canviar algunes coses.
També he après per fi que volen dir aquests diagrames; si esteu interessats us n'informo, però, com que hauria de fer recerca, millor demaneu-li a l'Àngela (link del seu bloc aquí adalt).
Bona nit gent!
diumenge, 4 de novembre del 2007
Doneu-li al poble el que vol!
I jo, com a donador particular d'aquest blog, estic disposat a fer-ho. El problema és que no sé què vol el poble. Què voleu?
Això?
Això? (segueixo sense poder fer això dels vídeos bé... hauré de mirar què passa?
Això?
(si és que us tinc calades...)
No sé, no sé. Com vaig a saber què voleu si no sé ni què vull jo? Tenim un problema, igual ningú sap què vol; anem donant cops de pal, a cegues, buscant allò que de debò ens ompli (més difícil del que sembla, estic descobrint).
Molts petonets a tots!
Això?
Això? (segueixo sense poder fer això dels vídeos bé... hauré de mirar què passa?
Això?
(si és que us tinc calades...)No sé, no sé. Com vaig a saber què voleu si no sé ni què vull jo? Tenim un problema, igual ningú sap què vol; anem donant cops de pal, a cegues, buscant allò que de debò ens ompli (més difícil del que sembla, estic descobrint).
Molts petonets a tots!
dijous, 1 de novembre del 2007
Let's roach!
Bon dia dels difunts, minyonada! Moltíssimes gràcies per firmar a l'última entrada, no sé què faria sense vosaltres!
Bromes apart.
Heu llegit "La metamorfosi" de Kafka? No se m'acut un nom més lleig per un protagonista que GREGORi SAMSA, però ja és el que té Kafka (és kafkià, no?). Doncs com ell, em penso que jo estic patint una metamorfosi, més per dins que per fora. O potser no, potser sempre seré igual de voluble, d'inconstant i de... penco? El temps dirà.
De moment aquí em teniu, fent el que puc per tirar endavant, menjant més galetes que mai i mirant-me HOUSE en versió original. El que no hi ha.
Més novetats? OkGo mola, ho estic descobrint tot just ara. Així que penjo el video més conegut d'ells. Apala!
No em deixa penjar=lo, si el voleu veure cliqueu ARA.
Bromes apart.
Heu llegit "La metamorfosi" de Kafka? No se m'acut un nom més lleig per un protagonista que GREGORi SAMSA, però ja és el que té Kafka (és kafkià, no?). Doncs com ell, em penso que jo estic patint una metamorfosi, més per dins que per fora. O potser no, potser sempre seré igual de voluble, d'inconstant i de... penco? El temps dirà.
De moment aquí em teniu, fent el que puc per tirar endavant, menjant més galetes que mai i mirant-me HOUSE en versió original. El que no hi ha.
Més novetats? OkGo mola, ho estic descobrint tot just ara. Així que penjo el video més conegut d'ells. Apala!
No em deixa penjar=lo, si el voleu veure cliqueu ARA.
dilluns, 29 d’octubre del 2007
Thoughts
Sempre m'ha costat molt escriure thought, o though o fins i tot through. Per què aquests anglesos fan les paraules tan semblants? Són bojos aquests bretons.
Però no és això el que us volia comentar, estimats lectors. No, era una cosa totalment diferent. Quan la recordi, us ho dic.
Funciona ja això?
Però no és això el que us volia comentar, estimats lectors. No, era una cosa totalment diferent. Quan la recordi, us ho dic.
Funciona ja això?
dissabte, 27 d’octubre del 2007
Racó dels contes?
M'encantaria poder ser una mica creatiu, en el sentit artístic del mot, per poder escriure jo mateix els anomenats "contes de l'Ivan". No, Sol, el cuento no es mio. Quan vaig començar a posar algun dels meus contes preferits al blog, hi ha gent que em va dir coses com "si vull llegir contes els aniré a buscar en un llibre; això tindria gràcia si els escrivissis tu", etc. Estic d'acord, però sóc nefast, molt dolent escrivint contes. No tinc idees, bàsicament.
Avui, ja que tinc molta ressaca i he decidit no anar a la bilbio, hauria pogut posar-m'hi. O almenys posar-me a fer alguna cosa de profit, més que mirar la tele. Ara ho faré, o llegiré, o em tallaré les ungles (o les tres, millor).
I si no puc escriure, no faig els treballs, no escric el projecte, no estudio, podria dedicar-me a inventar coses com aquesta:
Potser torno a dir algo en breu, potser no.
Edito: Que algú m'expliqui com gravar-me un video del youtube a l'ordinador, per poder posar-lo per aquí sense haver posar l'enllaç. Però de moment, MIREU AQUEST TIO. Com toca la guitarra, al·lucinant!
Avui, ja que tinc molta ressaca i he decidit no anar a la bilbio, hauria pogut posar-m'hi. O almenys posar-me a fer alguna cosa de profit, més que mirar la tele. Ara ho faré, o llegiré, o em tallaré les ungles (o les tres, millor).
I si no puc escriure, no faig els treballs, no escric el projecte, no estudio, podria dedicar-me a inventar coses com aquesta:
Potser torno a dir algo en breu, potser no.
Edito: Que algú m'expliqui com gravar-me un video del youtube a l'ordinador, per poder posar-lo per aquí sense haver posar l'enllaç. Però de moment, MIREU AQUEST TIO. Com toca la guitarra, al·lucinant!
dimecres, 24 d’octubre del 2007
FLATLAND
Imagienu que habitem un país extrany on tots som perfectament plans. Un país on només fossim capaços de veure-hi, de notar, de sentir, en dues dimensions. Alguns tindriem formes quadrades, altres serien triangulars, algun seria un cercle i altres tindrien formes més complexes. Entrariem a les nostres cases planes, sortiriem de festa a les nostres discoteques planes i... probablement no, ningú escalaria. En aquest món coneixem la dreta i l'esquerra. El davant i el darrera. Però som incapaços d'imaginar un "adalt" i "avall". Els matemàtics ens dirien:
"Tot és molt fàcil. Imagineu el dreta-esquerra. Imagineu el davant-darrera. Em seguiu? Ara imagineu una altra dimensió que forma angle recte amb les altres dues"
Evidenment, no entendríem res, i els matemàtiques marxarien ràpidament, desanimats. Ningú s'escolta als matemàtics. Els habitants d'aquest país veuríem als altres com un segment, més o menys llarg, i només podriem tenir idea de la figura més o menys maca de cadascú fent un petit passeig. No podrien veure els interiors de les coses, a no ser que un cotxe pla s'estaballés contra una paret plana i la trenqués.
Un dia, un ésser tridimensional (en forma de moniato, per exemple) arriba al nostre país. Se'l mira des d'adalt, estorat. Intenta parlar amb un de nosaltres, especialment rodonet "ei, com estas?". El desgraciat escollit mira al seu voltant, tancant dins la seva casa com està, i no veu a ningú. No només això, sinó que es pensa que està boig ("la familia sempre ha estat una mica boja").
El moniato, exasperat veient que no li fa cas, baixa cap al nostre país. I de cop, la nostra rodoneta veu com del no-res apareix un punt, que poc a poc es va aixamplant formant rodantxes cada cop més grosses. Està flipant, ha aparescut un ésser on abans no hi havia res.
El moniato, ja desesperat, li dóna un cop al nostre amic, i aquest surt disparat pels aires. Al principi, la rodona és incapaç de saber què està passant i on és; és una experiència totalment aliena a la seva percepció. Però al final se n'adona que està veient el país des d'una perspectiva diferent. Ara pot veure a dins de les habitacions, i de les "persones"! Està fent un viatge per una altra dimensió. Finalment, el nostre habitant rodó descendeix de nou al terra. Des del punt de vista dels seus companys, és com si hagués desaparegut d'una habitació tancada i després s'hagués materialitzat en un altre lloc.
Quan els diu "Em sembla que he estat ADALT", els altres li donen uns copets a l'esquena i el consolen. Al cap i a la fi, la familia sempre ha tingut visions.
Extrapolem la idea i apugem una dimensió? És possible una quarta dimensió física? Gràcies, senyor Sagan, m'he divertit molt. (basat en aquest llibre)
"Tot és molt fàcil. Imagineu el dreta-esquerra. Imagineu el davant-darrera. Em seguiu? Ara imagineu una altra dimensió que forma angle recte amb les altres dues"
Evidenment, no entendríem res, i els matemàtiques marxarien ràpidament, desanimats. Ningú s'escolta als matemàtics. Els habitants d'aquest país veuríem als altres com un segment, més o menys llarg, i només podriem tenir idea de la figura més o menys maca de cadascú fent un petit passeig. No podrien veure els interiors de les coses, a no ser que un cotxe pla s'estaballés contra una paret plana i la trenqués.
Un dia, un ésser tridimensional (en forma de moniato, per exemple) arriba al nostre país. Se'l mira des d'adalt, estorat. Intenta parlar amb un de nosaltres, especialment rodonet "ei, com estas?". El desgraciat escollit mira al seu voltant, tancant dins la seva casa com està, i no veu a ningú. No només això, sinó que es pensa que està boig ("la familia sempre ha estat una mica boja").
El moniato, exasperat veient que no li fa cas, baixa cap al nostre país. I de cop, la nostra rodoneta veu com del no-res apareix un punt, que poc a poc es va aixamplant formant rodantxes cada cop més grosses. Està flipant, ha aparescut un ésser on abans no hi havia res.
El moniato, ja desesperat, li dóna un cop al nostre amic, i aquest surt disparat pels aires. Al principi, la rodona és incapaç de saber què està passant i on és; és una experiència totalment aliena a la seva percepció. Però al final se n'adona que està veient el país des d'una perspectiva diferent. Ara pot veure a dins de les habitacions, i de les "persones"! Està fent un viatge per una altra dimensió. Finalment, el nostre habitant rodó descendeix de nou al terra. Des del punt de vista dels seus companys, és com si hagués desaparegut d'una habitació tancada i després s'hagués materialitzat en un altre lloc.
Quan els diu "Em sembla que he estat ADALT", els altres li donen uns copets a l'esquena i el consolen. Al cap i a la fi, la familia sempre ha tingut visions.
Extrapolem la idea i apugem una dimensió? És possible una quarta dimensió física? Gràcies, senyor Sagan, m'he divertit molt. (basat en aquest llibre)
diumenge, 21 d’octubre del 2007
Port Aventura
Prefaci
És curiós, però això del blog pot servir, entre d'altre coses, per passar fotos. Cliqueu-hi i veureu com la qualitat és bona!
Cos de l'article
Aprofitant que era Halloween a Port Aventura, que teniem descomptes, i que era l'aniversari de la maduixeta, ha passat tot això:
És curiós, però això del blog pot servir, entre d'altre coses, per passar fotos. Cliqueu-hi i veureu com la qualitat és bona!
Cos de l'article
Aprofitant que era Halloween a Port Aventura, que teniem descomptes, i que era l'aniversari de la maduixeta, ha passat tot això:
dijous, 18 d’octubre del 2007
Chuck Palahniuk
Bueno, aquí estem un dia més!
Avui us vinc a parlar d'un dels escriptors que més m'ha sorprès últimament, en Chuck! És famós sobretot per ser l'autor de El club de la lucha, però us aseguro que té novel·les que també valen moltíssim la pena. Jo de moment només he llegit Nana i Fantasmas.
El primer tracta sobre una "lullaby" que mata a tot aquell que l'escolta, impactant. Molt ben escrit, amb una senzillesa terrible, narra la història d'un home que no pot deixar de matar per culpa de la cançó i la seva recerca de la veritat.
El segon és una mica més paranoia. Un ancià (o no...) reuneix a un grup d'escriptors per a que escriguin la seva obra mestra, en un ambient aïllat del "mundanal ruido"; una espècie de retir per a escriptors. Les ganes d'aquests de passar a la història, d'escriure la SEVA PRÒPIA història de desastre, de tortura i d'horror farà la resta.
I si voleu un detallet de la seva vida personal (i a veure si aquí aprens alguna cosa nova, sonoeterno) us comentaré que el seu pare i la nòvia d'aquest van ser assassinats, disparats per l'ex-nòvio gelós d'ella. El bo de'n Chuck va aconseguir en el judici que condemnessin a l'assassí del seu pare a pena de mort. Ojo por ojo. Això el va inspirar una mica per crear la novel·la que us he comentat abans, Nana.
Res més per avui!
Avui us vinc a parlar d'un dels escriptors que més m'ha sorprès últimament, en Chuck! És famós sobretot per ser l'autor de El club de la lucha, però us aseguro que té novel·les que també valen moltíssim la pena. Jo de moment només he llegit Nana i Fantasmas.
El primer tracta sobre una "lullaby" que mata a tot aquell que l'escolta, impactant. Molt ben escrit, amb una senzillesa terrible, narra la història d'un home que no pot deixar de matar per culpa de la cançó i la seva recerca de la veritat.
El segon és una mica més paranoia. Un ancià (o no...) reuneix a un grup d'escriptors per a que escriguin la seva obra mestra, en un ambient aïllat del "mundanal ruido"; una espècie de retir per a escriptors. Les ganes d'aquests de passar a la història, d'escriure la SEVA PRÒPIA història de desastre, de tortura i d'horror farà la resta.
I si voleu un detallet de la seva vida personal (i a veure si aquí aprens alguna cosa nova, sonoeterno) us comentaré que el seu pare i la nòvia d'aquest van ser assassinats, disparats per l'ex-nòvio gelós d'ella. El bo de'n Chuck va aconseguir en el judici que condemnessin a l'assassí del seu pare a pena de mort. Ojo por ojo. Això el va inspirar una mica per crear la novel·la que us he comentat abans, Nana.
Res més per avui!
dilluns, 15 d’octubre del 2007
NOSTÀLGIA
Sí minyons! Aquest cap de setmana ha tingut del millor i del pitjor, i ens ha quedat a tots un regust amarg. Oi que sí? No sóc l'únic que aquests dies està tovet, ens haurem de refugiar una mica en el treball (que bona falta ens fa a alguns) i en els amics que tenim per aquí.
Perquè molts aquests dies no són amb nosaltres, i el pitjor és no saber quan tornaran.
Perquè molts aquests dies no són amb nosaltres, i el pitjor és no saber quan tornaran.
dijous, 11 d’octubre del 2007
LOST IN AMERICA
Pensareu que tinc molt temps lliure i us equivocareu; en realitat, estic treballant molt poc, i quan comenci a tenir feina de debò PILLARÉ.
Però bueno, avui us parlo de dues coses que avui em tenen molt atrapat (apart de l'Anna i el sushi). Són aquestes dues perles:
Quines imatges... sé que no impresionen!!!
La primera és LOST, la sèrie que em té més enganxat ara mateix. Sí, sí, he deixat BLEACH, GTO et. al. a mitges per mirar-me els episodis de la tercera temporada. El 8è m'ha deixat extasiat, no recordo haver vist un episodi tan bo de cap sèrie (mentida, encara estic en xoc). La imatge és d'aquest episodi. Recomanada 100%.
L'altra és STUPID WHITE MEN. Les pel·lícules del Michael Moore m'han anat agradant, però no em pensava que em riuria tant amb aquest llibre. És tan irònic, tan terrible, que em fa riure. Un exemple, parlant del racisme que encara hi ha als EUA:
SURVIVAL TIPS FOR BLACK PEOPLE
1. Driving While Black:
Make yourself a less likely target for drive-by racial profiling by placing a life-size, inflatable white doll in the passenger seat. The cops will probably think you're a chauffeur and leave you alone.
Però bueno, avui us parlo de dues coses que avui em tenen molt atrapat (apart de l'Anna i el sushi). Són aquestes dues perles:
Quines imatges... sé que no impresionen!!!
La primera és LOST, la sèrie que em té més enganxat ara mateix. Sí, sí, he deixat BLEACH, GTO et. al. a mitges per mirar-me els episodis de la tercera temporada. El 8è m'ha deixat extasiat, no recordo haver vist un episodi tan bo de cap sèrie (mentida, encara estic en xoc). La imatge és d'aquest episodi. Recomanada 100%.
L'altra és STUPID WHITE MEN. Les pel·lícules del Michael Moore m'han anat agradant, però no em pensava que em riuria tant amb aquest llibre. És tan irònic, tan terrible, que em fa riure. Un exemple, parlant del racisme que encara hi ha als EUA:
SURVIVAL TIPS FOR BLACK PEOPLE
1. Driving While Black:
Make yourself a less likely target for drive-by racial profiling by placing a life-size, inflatable white doll in the passenger seat. The cops will probably think you're a chauffeur and leave you alone.
dimecres, 10 d’octubre del 2007
ESPERANTO
Avui us parlaré de dues coses:
- La insoportable lleugeresa de l'ésser
- L'esperanto
Benvinguts! Abordem la primera idea. No, no us vull parlar sobre el famós llibre de Milan Kundera, adaptat a la gran pantalla per Philip Kaufman, amb Daniel Day-Lewis, Juliette Binoche i Lena Olin (Einmal ist Keinmal). No, el que vull expressar amb aquesta frase és que a la meva esquena tinc el Grand Theft Auto: San Andreas i el Final Fantasy X-2. Ma germana per fi a portat la play a casa, i per Alà que no em vull viciar!
La segona idea: l'esperanto. La llengua creada l'any 1887 pel polonès Lazarus L. Zamenhof, un tio amb bones idees i molt de temps lliure. Realment en sé poquíssim d'aquest idioma, però ja fa dies que en sento veus: gent que l'estudia, que el vol apendre, etc. Al laboratori estem pensant d'etiquetar les mostres en aquest idioma, no us dic més.
Bé, si us dic més: Memoru ne matene juĝi, ne cedigi. Raru bele, ine. Neniel ebura rigidec' eniĝu. Jen eta menuro mem.
Que no sé què vol dir, però és un palíndrom, i dels més llargs que he vist!
- La insoportable lleugeresa de l'ésser
- L'esperanto
Benvinguts! Abordem la primera idea. No, no us vull parlar sobre el famós llibre de Milan Kundera, adaptat a la gran pantalla per Philip Kaufman, amb Daniel Day-Lewis, Juliette Binoche i Lena Olin (Einmal ist Keinmal). No, el que vull expressar amb aquesta frase és que a la meva esquena tinc el Grand Theft Auto: San Andreas i el Final Fantasy X-2. Ma germana per fi a portat la play a casa, i per Alà que no em vull viciar!
La segona idea: l'esperanto. La llengua creada l'any 1887 pel polonès Lazarus L. Zamenhof, un tio amb bones idees i molt de temps lliure. Realment en sé poquíssim d'aquest idioma, però ja fa dies que en sento veus: gent que l'estudia, que el vol apendre, etc. Al laboratori estem pensant d'etiquetar les mostres en aquest idioma, no us dic més.
Bé, si us dic més: Memoru ne matene juĝi, ne cedigi. Raru bele, ine. Neniel ebura rigidec' eniĝu. Jen eta menuro mem.
Que no sé què vol dir, però és un palíndrom, i dels més llargs que he vist!
dimarts, 9 d’octubre del 2007
ATRAVESSAR PARETS
Avui, companys, us parlaré una mica del tema de MODA. I és que ahir es va fer entrega dels premis IgNobel, que reconeixen les investigacions més sonades de l'any; estudis per extreure flaire de vainilla dels fems del bestiar; sistemes per atrapar els lladres de bancs amb xarxes que cauen del cel; recerques sobre les seqüeles que poden provocar empassar-se espases...
Si voleu saber-no més: http://nofapor.blogspot.com/
Així com qui no vol la cosa, mirant en una de les meves pages preferides (No puedo creer que lo hayan inventado!), he trobat aquesta notícia tímidament relacionada amb això dels estudis raros. És més aviat una patent extranya:
LA PATENT NÚM. 20060014125 DEL SENYOR John Quincy St. Clair, que es diu:
SISTEMA D'ENTRENAMENT PER ATRAVESSAR PARETS
Es veu que és un mètode que et permet atravessar tota mena de murs, adquirint suficient energia hiperespecial com per a entrar en una altra dimensió i aparèixer en un altre lloc, diguem-ne, a la tornada.
La de coses maques que s'aprenen, veritat?
I, amic, no t'oblidis de participar en la nova enquesta de El racó dels contes de l'Ivan!
Si voleu saber-no més: http://nofapor.blogspot.com/
Així com qui no vol la cosa, mirant en una de les meves pages preferides (No puedo creer que lo hayan inventado!), he trobat aquesta notícia tímidament relacionada amb això dels estudis raros. És més aviat una patent extranya:
LA PATENT NÚM. 20060014125 DEL SENYOR John Quincy St. Clair, que es diu:
SISTEMA D'ENTRENAMENT PER ATRAVESSAR PARETS
Es veu que és un mètode que et permet atravessar tota mena de murs, adquirint suficient energia hiperespecial com per a entrar en una altra dimensió i aparèixer en un altre lloc, diguem-ne, a la tornada.
Aquesta imatge em sona...
La de coses maques que s'aprenen, veritat?
I, amic, no t'oblidis de participar en la nova enquesta de El racó dels contes de l'Ivan!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
