Thoughts

Sempre m'ha costat molt escriure thought, o though o fins i tot through. Per què aquests anglesos fan les paraules tan semblants? Són bojos aquests bretons.

Però no és això el que us volia comentar, estimats lectors. No, era una cosa totalment diferent. Quan la recordi, us ho dic.


Funciona ja això?

Racó dels contes?

M'encantaria poder ser una mica creatiu, en el sentit artístic del mot, per poder escriure jo mateix els anomenats "contes de l'Ivan". No, Sol, el cuento no es mio. Quan vaig començar a posar algun dels meus contes preferits al blog, hi ha gent que em va dir coses com "si vull llegir contes els aniré a buscar en un llibre; això tindria gràcia si els escrivissis tu", etc. Estic d'acord, però sóc nefast, molt dolent escrivint contes. No tinc idees, bàsicament.

Avui, ja que tinc molta ressaca i he decidit no anar a la bilbio, hauria pogut posar-m'hi. O almenys posar-me a fer alguna cosa de profit, més que mirar la tele. Ara ho faré, o llegiré, o em tallaré les ungles (o les tres, millor).

I si no puc escriure, no faig els treballs, no escric el projecte, no estudio, podria dedicar-me a inventar coses com aquesta:


Potser torno a dir algo en breu, potser no.

Edito: Que algú m'expliqui com gravar-me un video del youtube a l'ordinador, per poder posar-lo per aquí sense haver posar l'enllaç. Però de moment, MIREU AQUEST TIO. Com toca la guitarra, al·lucinant!

FLATLAND

Imagienu que habitem un país extrany on tots som perfectament plans. Un país on només fossim capaços de veure-hi, de notar, de sentir, en dues dimensions. Alguns tindriem formes quadrades, altres serien triangulars, algun seria un cercle i altres tindrien formes més complexes. Entrariem a les nostres cases planes, sortiriem de festa a les nostres discoteques planes i... probablement no, ningú escalaria. En aquest món coneixem la dreta i l'esquerra. El davant i el darrera. Però som incapaços d'imaginar un "adalt" i "avall". Els matemàtics ens dirien:

"Tot és molt fàcil. Imagineu el dreta-esquerra. Imagineu el davant-darrera. Em seguiu? Ara imagineu una altra dimensió que forma angle recte amb les altres dues"

Evidenment, no entendríem res, i els matemàtiques marxarien ràpidament, desanimats. Ningú s'escolta als matemàtics. Els habitants d'aquest país veuríem als altres com un segment, més o menys llarg, i només podriem tenir idea de la figura més o menys maca de cadascú fent un petit passeig. No podrien veure els interiors de les coses, a no ser que un cotxe pla s'estaballés contra una paret plana i la trenqués.

Un dia, un ésser tridimensional (en forma de moniato, per exemple) arriba al nostre país. Se'l mira des d'adalt, estorat. Intenta parlar amb un de nosaltres, especialment rodonet "ei, com estas?". El desgraciat escollit mira al seu voltant, tancant dins la seva casa com està, i no veu a ningú. No només això, sinó que es pensa que està boig ("la familia sempre ha estat una mica boja").

El moniato, exasperat veient que no li fa cas, baixa cap al nostre país. I de cop, la nostra rodoneta veu com del no-res apareix un punt, que poc a poc es va aixamplant formant rodantxes cada cop més grosses. Està flipant, ha aparescut un ésser on abans no hi havia res.

El moniato, ja desesperat, li dóna un cop al nostre amic, i aquest surt disparat pels aires. Al principi, la rodona és incapaç de saber què està passant i on és; és una experiència totalment aliena a la seva percepció. Però al final se n'adona que està veient el país des d'una perspectiva diferent. Ara pot veure a dins de les habitacions, i de les "persones"! Està fent un viatge per una altra dimensió. Finalment, el nostre habitant rodó descendeix de nou al terra. Des del punt de vista dels seus companys, és com si hagués desaparegut d'una habitació tancada i després s'hagués materialitzat en un altre lloc.

Quan els diu "Em sembla que he estat ADALT", els altres li donen uns copets a l'esquena i el consolen. Al cap i a la fi, la familia sempre ha tingut visions.



Extrapolem la idea i apugem una dimensió? És possible una quarta dimensió física? Gràcies, senyor Sagan, m'he divertit molt. (basat en aquest llibre)

Port Aventura

Prefaci

És curiós, però això del blog pot servir, entre d'altre coses, per passar fotos. Cliqueu-hi i veureu com la qualitat és bona!

Cos de l'article

Aprofitant que era Halloween a Port Aventura, que teniem descomptes, i que era l'aniversari de la maduixeta, ha passat tot això:

Chuck Palahniuk

Bueno, aquí estem un dia més!

Avui us vinc a parlar d'un dels escriptors que més m'ha sorprès últimament, en Chuck! És famós sobretot per ser l'autor de El club de la lucha, però us aseguro que té novel·les que també valen moltíssim la pena. Jo de moment només he llegit Nana i Fantasmas.

El primer tracta sobre una "lullaby" que mata a tot aquell que l'escolta, impactant. Molt ben escrit, amb una senzillesa terrible, narra la història d'un home que no pot deixar de matar per culpa de la cançó i la seva recerca de la veritat.

El segon és una mica més paranoia. Un ancià (o no...) reuneix a un grup d'escriptors per a que escriguin la seva obra mestra, en un ambient aïllat del "mundanal ruido"; una espècie de retir per a escriptors. Les ganes d'aquests de passar a la història, d'escriure la SEVA PRÒPIA història de desastre, de tortura i d'horror farà la resta.

I si voleu un detallet de la seva vida personal (i a veure si aquí aprens alguna cosa nova, sonoeterno) us comentaré que el seu pare i la nòvia d'aquest van ser assassinats, disparats per l'ex-nòvio gelós d'ella. El bo de'n Chuck va aconseguir en el judici que condemnessin a l'assassí del seu pare a pena de mort. Ojo por ojo. Això el va inspirar una mica per crear la novel·la que us he comentat abans, Nana.

Res més per avui!

NOSTÀLGIA

Sí minyons! Aquest cap de setmana ha tingut del millor i del pitjor, i ens ha quedat a tots un regust amarg. Oi que sí? No sóc l'únic que aquests dies està tovet, ens haurem de refugiar una mica en el treball (que bona falta ens fa a alguns) i en els amics que tenim per aquí.

Perquè molts aquests dies no són amb nosaltres, i el pitjor és no saber quan tornaran.

LOST IN AMERICA

Pensareu que tinc molt temps lliure i us equivocareu; en realitat, estic treballant molt poc, i quan comenci a tenir feina de debò PILLARÉ.

Però bueno, avui us parlo de dues coses que avui em tenen molt atrapat (apart de l'Anna i el sushi). Són aquestes dues perles:



Quines imatges... sé que no impresionen!!!






La primera és LOST, la sèrie que em té més enganxat ara mateix. Sí, sí, he deixat BLEACH, GTO et. al. a mitges per mirar-me els episodis de la tercera temporada. El 8è m'ha deixat extasiat, no recordo haver vist un episodi tan bo de cap sèrie (mentida, encara estic en xoc). La imatge és d'aquest episodi. Recomanada 100%.

L'altra és STUPID WHITE MEN. Les pel·lícules del Michael Moore m'han anat agradant, però no em pensava que em riuria tant amb aquest llibre. És tan irònic, tan terrible, que em fa riure. Un exemple, parlant del racisme que encara hi ha als EUA:

SURVIVAL TIPS FOR BLACK PEOPLE

1. Driving While Black:

Make yourself a less likely target for drive-by racial profiling by placing a life-size, inflatable white doll in the passenger seat. The cops will probably think you're a chauffeur and leave you alone.

ESPERANTO

Avui us parlaré de dues coses:

- La insoportable lleugeresa de l'ésser

- L'esperanto

Benvinguts! Abordem la primera idea. No, no us vull parlar sobre el famós llibre de Milan Kundera, adaptat a la gran pantalla per Philip Kaufman, amb Daniel Day-Lewis, Juliette Binoche i Lena Olin (Einmal ist Keinmal). No, el que vull expressar amb aquesta frase és que a la meva esquena tinc el Grand Theft Auto: San Andreas i el Final Fantasy X-2. Ma germana per fi a portat la play a casa, i per Alà que no em vull viciar!


La segona idea: l'esperanto. La llengua creada l'any 1887 pel polonès Lazarus L. Zamenhof, un tio amb bones idees i molt de temps lliure. Realment en sé poquíssim d'aquest idioma, però ja fa dies que en sento veus: gent que l'estudia, que el vol apendre, etc. Al laboratori estem pensant d'etiquetar les mostres en aquest idioma, no us dic més.

Bé, si us dic més: Memoru ne matene juĝi, ne cedigi. Raru bele, ine. Neniel ebura rigidec' eniĝu. Jen eta menuro mem.

Que no sé què vol dir, però és un palíndrom, i dels més llargs que he vist!

ATRAVESSAR PARETS

Avui, companys, us parlaré una mica del tema de MODA. I és que ahir es va fer entrega dels premis IgNobel, que reconeixen les investigacions més sonades de l'any; estudis per extreure flaire de vainilla dels fems del bestiar; sistemes per atrapar els lladres de bancs amb xarxes que cauen del cel; recerques sobre les seqüeles que poden provocar empassar-se espases...

Si voleu saber-no més: http://nofapor.blogspot.com/


Així com qui no vol la cosa, mirant en una de les meves pages preferides (No puedo creer que lo hayan inventado!), he trobat aquesta notícia tímidament relacionada amb això dels estudis raros. És més aviat una patent extranya:

LA PATENT NÚM. 20060014125 DEL SENYOR John Quincy St. Clair, que es diu:

SISTEMA D'ENTRENAMENT PER ATRAVESSAR PARETS

Es veu que és un mètode que et permet atravessar tota mena de murs, adquirint suficient energia hiperespecial com per a entrar en una altra dimensió i aparèixer en un altre lloc, diguem-ne, a la tornada.

Aquesta imatge em sona...

La de coses maques que s'aprenen, veritat?

I, amic, no t'oblidis de participar en la nova enquesta de El racó dels contes de l'Ivan!

CARNASSA

Estic descobrint diverses coses amb aquest blog, a saber:

- La gent no té temps per perdre llegint coses molt llargues per internet, i més si aquestes són en anglès.

- La gent prefereix comentar per peneta i compromís que per dir-te cosetes maques i opinar sobre el que dius.

- És més difícil fer-se FAMÓS amb un blog que amb un fotolog.

Dit això, us informo que de moment deixaré de posar contes molt llargs i macos, ja que ningú (dingú) se'ls llegeix. Passaré, de moment, a fer recomanacions cinematogràfiques. I la primera pel·lícula:

HOT FUZZ

Mireu quantes armes, què bàrbars!

Ahir la vàrem anar a veure a Sitges i ens va encantar. Quina gran pel·lícula, del director de l'aclamada obra de culte "Shaun of the dead", Edgar Wright, un catxondo amant de la violència i l'humor. Aquest paio surt a totes les seves pel·lícules, a l'igual que el seu co-guionista Simon Pegg, el protagonista de la cinta. Si us agrada riure moltíssim i veure uns quants tiros i una mica de sang... aquesta l'heu de veure!

The Tale of the Three Brothers

Fragment extret de Harry Potter and the Deathly Hallows de J. K. Rowling. Espero que aquest cop si que em digueu cosetes, algun comentari...

Perdoneu si hi ha faltes, no domino l'idioma properly.

ÉS UN SPOILER, SI T'INTERESSA MOLT LLEGIR EL LLIBRE... POTSER NO SEGUEIXIS!


There were once three brothers who were travelling along a lonely, winding road at twilight. In time, the brothers reached a river too deep to wade through and too dangerous to swim across. However, these brothers were learned in the magical arts, and so they simply waved their wands and made a bridge appear across the treacherous water. They were halfway across it when they found their path blocked by a hooded figure.

And Death spoke to them. He was angry that he had been cheated out of three new victims, for travellers usually drowned in the river. But Death was cunning. He pretended to congratulate the three brothers upon their magic, and said that each had earned a prize for having been clever enough to evade him.

So the oldest brother, who was a combative man, asked for a wand more powerful than any in existence: a wand that must always win duels for its owner, a wand worthy of a wizard who had conquered Death! So Death crossed to an elder tree on the banks of the river, fashioned a wand from a branch that hung there, and gave it to the oldest brother.

Then the second brother, who was an arrogant man, decided that he wanted to humiliate Death still further, and asked for the power to recall others from Death. So Death picked up a stone from the riverbank and gave it to the second brother, and told him that the stone would have the power to bring back the dead.

And then Death asked the third and youngest brother what he would like. The youngest brother was the humblest and also the wisest of the brothers, and he did not trust Death. So he asked for something that would enable him to go forth from that place without being followed by Death. And Death, most unwillingly, handed over his own Cloak of Invisibility.

The Death stood aside and allowed the three brothers to continue on their way and they did so, talking with wonder of the adventure they had had, and admiring Death's gifts.

In due course the brothers separated, each for his own destination.

The first brother travelled on for a week or more, and reaching a distant village, sought out a fellow wizard with whom he had a quarrel. Naturally, with the Elder Wand as his weapon, he could not fail to win the duel that followed. Leaving his enemy dead upon the floor, the oldest brother proceeded to an inn, where he boasted loudly of the powerful wand he has snatched from Death himself, and of how it made him invincible.

That very night, another wizard crept upon the oldest brother as he lay, wine-sodden, upon his bed. The thief took the wand and, for good measure, slit the oldest brother's throat.

And so Death took the first brother for his own.

Meanwhile, the second brother journeyed to his own home, where he lived alone. Here he took out the stone that had the power to recall the dead, and turned thrice in his hand. To his amazement and his delight, the figure of the girl he had once hoped to marry before her untimely death, appeared at once before him.

Yet she was sad and cold, separated from him as by a veil. Though she had returned to the mortal world, she did not truly belong there and suffered. Finally, the second brother, driven mad with hopeless longing, killed himself s as truly to join her.

And so Death took the second brother for his own.

But though Death searched for the third brother for many years, he was never able to find him. It was only when he had attained a great age that the youngest brother finally took off the Cloak of Invisibility and gave it to his son. And then he greeted Death as an old friend and went with him gladly, and, equals, they departed this life.



That is, indeed, the origin of the great Deathly Hallows, wich, if united, will make the possessor master of Death.

Fragment de El Jardí dels Set Crepuscles, de Miquel de Palol. Un llibre realment imperdible.

7/8

Història dels tres amics

Tres amics passaven uns dies de descans a la casa d’un d’ells, als afores d’una vila rural. Es deien Alfeu, Betanci i Gamut, i una dona de la rodalia, a qui deien Marcela, els feia de majordoma.

Va succeir que el dissabte a la tarda tornaven els tres d’una excursió de tot el dia. La llum declinava, i en el moment de tenir la casa a la vista es van aturar a contemplar la posta.

- És estrany - va dir Alfeu, el més vell dels tres i propietari de la mansió-; sempre que arribo en aquest indret tinc la sensació que el món s’ha reduït, i la immensitat dels llums astrals i dels núvols ha fet de la terra, els arbres i les cases peces d’un pessebre que l’estupidesa d’un gegant podria esclafar sense que ni se n’adonés.

- Trobo - va dir Betanci, que passaba per ser el més instruït- que il·lustres el retorn al teu cau amb un temor exagerat. Hem passat un dia magnífic, i no em sembla que tinguis motiu per marcar-lo en el calendari com la fita d’una disminució.

- En qualsevol cas - va concloure Gamut amb el seu bon humor proverbial-, si la Marcela ens ha fet un bon sopar segur que retrobarem la mesura de les nostres aspiracions a la vida.

Van entrar, i la majordoma va sortir a rebre’ls.

- Mirin – els va dir- els bolets que ha collit el meu marit. Els hi he fet anar a buscar expressament per vostès. Ja veuran, els agradarà molt com els faig.

Els tres amics varen clavar-se un bon sopar, i els bolets en van ser el plat més suculent. Hi havia un llum antic, i el foc de la llar; llum groguenca i llum rogenca, i els tres tenien massa gana per enraonar copiosament durant el sopar. Quan se’n van voler adonar, només quedaven tres bolets a la plata.

- Els hem trobat tan bons – es va excusar Alfeu a la majordoma- que només n’hi hem deixat tres. Vostè per sopar faci’s el que vulgui.

- I ara – va dir ella-. Ja se’ls poden acabar. Jo soparé més tard, amb el meu marit.

Els amics s’oferien entre ells els tres bolets que quedaven, però estaven massa tips.

- Si no els vol, no cal que els guardi –va resoldre Alfeu, i la majordoma els va llençar a les escombraries.

Poc després els tres amics prenien el licor i el café tot volt de la llar. Betanci va posar damunt la taula un llibre que s’havia endut per aquells dies; Gamut el va agafar, i va llegir-ne el títol en veu alta.

- El Jardí dels Set Crepuscles – i va afegir-: de què va?

- Tot just l’he començat – va respondre Betanci-. Hi ha una introducció molt discutible, i després ve la destrucció de Constantinoble durant una alarma atòmica.

- Jo l’he llegit – va dir Alfeu-. Els editors, ja se sap. No poden estar-se de fer-nos saber que són uns ases especialitzats.

- Els pròlegs – va opinar Gamut- s’haurien de prohibir. Un pròleg és com les olives del restaurant, que et porten sense haver-les demanat, com una determinació falsa sobre tu mateix que et sembla descobrir en les paraules d’un altre.

- Penso en les determinacions de la vida – va dir Alfeu-. Aquests tres bolets que hem llençat, podríem molt bé haver estat nosaltres mateixos. Us imagineu que demà ens despertéssim llençats a les escombraries?

- Quin fàstic! – va dir Betanci al cap d’una estona-. Tres bèsties menudes corrent per la casa. Més que nosaltres tres, no podrien ser altra cosa que tres ratolins. Li diria a la Marcela que els matés de seguida a cops d’escombra.

- Tinc molta son – va dir Gamut un xic més tard.

I els tres amics es varen adormir a la vora del foc (havien fet mol exercici i el sopar havia estat pesat), i, per no deixar en mal lloc les determinacions i els prestigis de les paraules, es van despertar poc després convertits en els tres bolets llençats a les escombraries. La majordoma rentava plats, i es van mirar entre ells; eren idèntics als humans que havien estat, roba i tot, però de la mida dels bolets. El xivarri que la Marcela feia a la pica, just al damunt, semblava ara una tronada monstruosa, ara el rotar d’un terrible temporal.

- Hem de sortir d’aquí com sigui – va dir Alfeu, i amb penes i treballs es van ajudar a baixar del cossi.

Van travessar amb silenci i precaució per la cuina (que era per ells la nau d’una exorbitant i blanquísima catedral), i així i tot la dona els va veure; va fer un xiscle esgarrifós, que va estar a punt de rebentar-los les orelles.

- Tres ratolins!- va bramar.

- Mati’ls! – es va sentir que deia una veu masculina des del menjador.

I dit i fet, la majordoma va agafar l’escombra i els va empaitar a grans patacades que ells esquivaven a la desesperada, i s’estavellaven contra el terra amb espetecs espaordidors. El pànic els va fer treure forces de flaquesa; per sort la porta era oberta i varen poder sortir a l’exterior. Ella els va perseguir encara un bon tros, però era negra nit i aviat els va perdre de vista.

Els tres amics es van trobar a la fosca, bruts i arrossinats, tremolant i plens de llàgrimes.

- I ara què farem? – va dir l’un.

- Què ens ha passat? – va xisclar l’altre.

- No podem tornar a casa – va gemegar el tercer.

Van vagar tota la nit perduts per la nit gegantina, pregant de no trobar-se qualsevol rata de debò, o una òliba o un gat mesquer que els devorés, i sense voler pensar què farien l’endemà, i tot el que el món els podia destinar en la seva nova dimensió.

Es va fer de dia, i veure les coses tal com eren no va fer sinó multiplicar la deseperació en la mateixa mesura que els seus cossos s’havien reduït. Tot era grandiós, i des de la perspectiva d’uns pocs centímetres no sabein reconèixer els indrets; i de què els hauria servit? Els homes els prenien per ratolins i les distàncies s’havien tornat vint vegades més grans.

Va passar tot el dia (que també els va semblar vint vegades més llarg, perquè el temps s’estira com l’espai) entre lamentacions, conjectures, malediccions i rampells d’angoixa continguda. Si s’havien tornat bolets, el marit de la Marceloa els podia empaitar en qualsevol moment; què pasaría aleshores?, acabarien a la cassola? Va caure la tarda, i el sol de ponent va portar la calma als sentiments exacerbats. Un caminet entre arbres els va dur a una casa. Era la seva casa, la d’Alfeu; no era vint vegades més gran, sinó de la grandària adequada per a ells. Es va aturar, recelosos, sense gosar abastar la felicitat inesperada que els sortia a l’encontre. De la xemeneia en sortia fum, i per la finestra de la cuina es veia llum i es sentia el tràfec reposat de majordoma.

- Hem recuperat la nostra mida? – va dir Alfeu- o el món s’ha reduït com nosaltres? El sol i els núvols els veig com sempre, però són una referència tan allunyada...

- Segur que tot ha disminuït – va dir Betanci-. I no em fio de la Marcela. Cal anar molt amb compte amb el que fem.

- En qualsevol cas, tornem a viure en la mateixa mesura que les coses – va dir Gamut -. Si per sopar hi ha alguna vianda viva, sortirem de dubtes.

Van entrar a la casa amb grans precaucions. Tot era al seu lloc, i la sensació de normalitat era inquietant; la majordoma va sortir a rebre’ls.

- Mirin quins bolets ha collit el meu marit – els va dir-. Els hi he fet anar a buscar expressament per vostès. Ja veuran, els agradarà molt com els faig.

Els tres amics van fer un bon sopar, i els bolets en van ser el plat més suculent. Vora el foc de la llar, un llum antic; llum groga i llum rogenca...

8/7

Espero que us hagi agradat!