Fragment de El Jardí dels Set Crepuscles, de Miquel de Palol. Un llibre realment imperdible.

7/8

Història dels tres amics

Tres amics passaven uns dies de descans a la casa d’un d’ells, als afores d’una vila rural. Es deien Alfeu, Betanci i Gamut, i una dona de la rodalia, a qui deien Marcela, els feia de majordoma.

Va succeir que el dissabte a la tarda tornaven els tres d’una excursió de tot el dia. La llum declinava, i en el moment de tenir la casa a la vista es van aturar a contemplar la posta.

- És estrany - va dir Alfeu, el més vell dels tres i propietari de la mansió-; sempre que arribo en aquest indret tinc la sensació que el món s’ha reduït, i la immensitat dels llums astrals i dels núvols ha fet de la terra, els arbres i les cases peces d’un pessebre que l’estupidesa d’un gegant podria esclafar sense que ni se n’adonés.

- Trobo - va dir Betanci, que passaba per ser el més instruït- que il·lustres el retorn al teu cau amb un temor exagerat. Hem passat un dia magnífic, i no em sembla que tinguis motiu per marcar-lo en el calendari com la fita d’una disminució.

- En qualsevol cas - va concloure Gamut amb el seu bon humor proverbial-, si la Marcela ens ha fet un bon sopar segur que retrobarem la mesura de les nostres aspiracions a la vida.

Van entrar, i la majordoma va sortir a rebre’ls.

- Mirin – els va dir- els bolets que ha collit el meu marit. Els hi he fet anar a buscar expressament per vostès. Ja veuran, els agradarà molt com els faig.

Els tres amics varen clavar-se un bon sopar, i els bolets en van ser el plat més suculent. Hi havia un llum antic, i el foc de la llar; llum groguenca i llum rogenca, i els tres tenien massa gana per enraonar copiosament durant el sopar. Quan se’n van voler adonar, només quedaven tres bolets a la plata.

- Els hem trobat tan bons – es va excusar Alfeu a la majordoma- que només n’hi hem deixat tres. Vostè per sopar faci’s el que vulgui.

- I ara – va dir ella-. Ja se’ls poden acabar. Jo soparé més tard, amb el meu marit.

Els amics s’oferien entre ells els tres bolets que quedaven, però estaven massa tips.

- Si no els vol, no cal que els guardi –va resoldre Alfeu, i la majordoma els va llençar a les escombraries.

Poc després els tres amics prenien el licor i el café tot volt de la llar. Betanci va posar damunt la taula un llibre que s’havia endut per aquells dies; Gamut el va agafar, i va llegir-ne el títol en veu alta.

- El Jardí dels Set Crepuscles – i va afegir-: de què va?

- Tot just l’he començat – va respondre Betanci-. Hi ha una introducció molt discutible, i després ve la destrucció de Constantinoble durant una alarma atòmica.

- Jo l’he llegit – va dir Alfeu-. Els editors, ja se sap. No poden estar-se de fer-nos saber que són uns ases especialitzats.

- Els pròlegs – va opinar Gamut- s’haurien de prohibir. Un pròleg és com les olives del restaurant, que et porten sense haver-les demanat, com una determinació falsa sobre tu mateix que et sembla descobrir en les paraules d’un altre.

- Penso en les determinacions de la vida – va dir Alfeu-. Aquests tres bolets que hem llençat, podríem molt bé haver estat nosaltres mateixos. Us imagineu que demà ens despertéssim llençats a les escombraries?

- Quin fàstic! – va dir Betanci al cap d’una estona-. Tres bèsties menudes corrent per la casa. Més que nosaltres tres, no podrien ser altra cosa que tres ratolins. Li diria a la Marcela que els matés de seguida a cops d’escombra.

- Tinc molta son – va dir Gamut un xic més tard.

I els tres amics es varen adormir a la vora del foc (havien fet mol exercici i el sopar havia estat pesat), i, per no deixar en mal lloc les determinacions i els prestigis de les paraules, es van despertar poc després convertits en els tres bolets llençats a les escombraries. La majordoma rentava plats, i es van mirar entre ells; eren idèntics als humans que havien estat, roba i tot, però de la mida dels bolets. El xivarri que la Marcela feia a la pica, just al damunt, semblava ara una tronada monstruosa, ara el rotar d’un terrible temporal.

- Hem de sortir d’aquí com sigui – va dir Alfeu, i amb penes i treballs es van ajudar a baixar del cossi.

Van travessar amb silenci i precaució per la cuina (que era per ells la nau d’una exorbitant i blanquísima catedral), i així i tot la dona els va veure; va fer un xiscle esgarrifós, que va estar a punt de rebentar-los les orelles.

- Tres ratolins!- va bramar.

- Mati’ls! – es va sentir que deia una veu masculina des del menjador.

I dit i fet, la majordoma va agafar l’escombra i els va empaitar a grans patacades que ells esquivaven a la desesperada, i s’estavellaven contra el terra amb espetecs espaordidors. El pànic els va fer treure forces de flaquesa; per sort la porta era oberta i varen poder sortir a l’exterior. Ella els va perseguir encara un bon tros, però era negra nit i aviat els va perdre de vista.

Els tres amics es van trobar a la fosca, bruts i arrossinats, tremolant i plens de llàgrimes.

- I ara què farem? – va dir l’un.

- Què ens ha passat? – va xisclar l’altre.

- No podem tornar a casa – va gemegar el tercer.

Van vagar tota la nit perduts per la nit gegantina, pregant de no trobar-se qualsevol rata de debò, o una òliba o un gat mesquer que els devorés, i sense voler pensar què farien l’endemà, i tot el que el món els podia destinar en la seva nova dimensió.

Es va fer de dia, i veure les coses tal com eren no va fer sinó multiplicar la deseperació en la mateixa mesura que els seus cossos s’havien reduït. Tot era grandiós, i des de la perspectiva d’uns pocs centímetres no sabein reconèixer els indrets; i de què els hauria servit? Els homes els prenien per ratolins i les distàncies s’havien tornat vint vegades més grans.

Va passar tot el dia (que també els va semblar vint vegades més llarg, perquè el temps s’estira com l’espai) entre lamentacions, conjectures, malediccions i rampells d’angoixa continguda. Si s’havien tornat bolets, el marit de la Marceloa els podia empaitar en qualsevol moment; què pasaría aleshores?, acabarien a la cassola? Va caure la tarda, i el sol de ponent va portar la calma als sentiments exacerbats. Un caminet entre arbres els va dur a una casa. Era la seva casa, la d’Alfeu; no era vint vegades més gran, sinó de la grandària adequada per a ells. Es va aturar, recelosos, sense gosar abastar la felicitat inesperada que els sortia a l’encontre. De la xemeneia en sortia fum, i per la finestra de la cuina es veia llum i es sentia el tràfec reposat de majordoma.

- Hem recuperat la nostra mida? – va dir Alfeu- o el món s’ha reduït com nosaltres? El sol i els núvols els veig com sempre, però són una referència tan allunyada...

- Segur que tot ha disminuït – va dir Betanci-. I no em fio de la Marcela. Cal anar molt amb compte amb el que fem.

- En qualsevol cas, tornem a viure en la mateixa mesura que les coses – va dir Gamut -. Si per sopar hi ha alguna vianda viva, sortirem de dubtes.

Van entrar a la casa amb grans precaucions. Tot era al seu lloc, i la sensació de normalitat era inquietant; la majordoma va sortir a rebre’ls.

- Mirin quins bolets ha collit el meu marit – els va dir-. Els hi he fet anar a buscar expressament per vostès. Ja veuran, els agradarà molt com els faig.

Els tres amics van fer un bon sopar, i els bolets en van ser el plat més suculent. Vora el foc de la llar, un llum antic; llum groga i llum rogenca...

8/7

Espero que us hagi agradat!