Neurones

(passatge extret de les pròpies reflexions de després del cafè del matí a anglès, no en anglès. Cafè, no te)

Sempre és agradable discutir amb algun filòsof (més si és filòsofa, si em permeteu l'atreviment) perquè tenen una visió del món totalment diferent a la nostra, fills del mètode científic. Si més no, en alguns aspectes. I després de discutir llargament sobre què és la ciència, quina és la seva utilitat i si es pot arribar al saber absolut (que no), surten paranoies interessants.

Com el contra-exemple de nosequina teoria sobre el pensament, que us explicaré tot seguit.

(Apunt: m'encantaria saber de quina teoria exactament es tracta, ja que l'únic que n'he tret clar és que parla de la unió, o no unió, entre pensament en el sentit mental de la paraula i el pensament en el sentit físic, no sé si m'explico. Com en molts altres casos, l'anècdota era més interessant que la teoria, i és el que ens queda gravat a la ment)

En tot cas, imagineu que Xina és el gran centre neurològic d'un ent superior, el qual tant me fa si és el planeta Terra, com el sistema solat o el que vulgueu. D'acord. Ara imagineu que cada xinès és una neurona, i que els impulsos nerviosos entre neurona i neurona, el flux d'informació, es realitza mitjançant trucades de telèfon.

(xinesos+impulsos elèctris = ... picachu? hi pensaré!)


El cas és que en aquest sistema imaginari, un estímul extern li arriba a un xinès mitjançant una trucada internacional. Aquest xinès, que és molt sociable, comença a trucar a altres xinesos, i aquests a altres, formant una xarxa per la qual es propaga la informació. I ara vé la paranoia (i a la gent que explica aquestes coses els deixen donar classes), per molt que tots els xinesos hagin conduït la informació, per molt que s'hagi estimulat el punt adrequat per respondre a l'estímul, etc, el global de la població, Xina, se n'ha adonat? Si l'entrada (input) d'informació era una patada al genoll (posem pel cas, Nova Zelanda), Xina sent mal? La resposta se suposa que és no, i això tira pel terra la teoria de que la ment com a "cosa mental" i la ment com a sistema físic estan interconnectats.

O ALGO AIXÍ!

En fi, que amb els filòsofs dóna per parlar una estona, i és força entretingut. Avui això m'ha recordat a l'Hugo i a les converses que teníem abans sobre ciència, lletres, filosofia i aquestes coses. It's a bit nostalgic, perquè de fet ell ni tan sols sap que tinc blog!


En fi, bon profit a tots!

PS: el que des del meu punt de vista falla d'aquesta metàfora és el següent: Xina té 1.321.851.888 habitants, aproximadament (jis); de neurones al cervell n'hi ha uns 100 mil milions, unes cent vegades més. No veig que això pogués funcionar bé, i si estiguéssim parlant d'algun animaló "inferior", un insecte o algo, aleshores ens hauríem de preguntar, posant-nos ara el barret de pensadors, si aquests insectes tenen gaire consciència o no,

The man who was looking for God to ask him about his luck

El dimarts, després d'anglès, em vaig quedar amb tres més de la classe a veure una sessió de contes. Una xerradeta en anglès del que en diríem un storyteller. Va ser bastant divertit, s'ha de reconèixer que el paio ho feia prou bé. Vaig riure molt, i alguns contes eren molt bons.

El cas és que avui, a la classe d'angles (9 am, dolor), hem estat parlant sobre això. I a la professora se li ha acudit que podríem fer grups de 5 o 6, i que el que havia estat a la representació expliqués el seu conte preferit. Apunt: sóc MOLT vergonyós, i in english encara més. Ho intento? Doncs no! Que tardaria molt i estaria massa pendent de fer-ho bé!

(Ivan, l'storyteller)

Si vols seguir llegint, passa al següent paràgraf. Si no t'interessa el conte, que està molt mal explicat (ja t'aviso, per resumir), passa directament als ocmentaris i firma MACO.



El conte tractava d'un home que sent que no té gens de sort, i un dia decideix sortir a buscar a Déu per preguntar-li on és la seva sort. Durant el camí es troba a tres personatges:

- Un llop, prim i dèbil, que li diu que si veu a Déu li pregunti, de passada, què pot fer per remediar l'estar tan dèbil.

- Un arbre molt gran, malalt i sense fulles, que també li demana que si veu a Déu li pregunti pel seu problema.

- Una dona, guapíssima, mig despullada, que li diu que està molt trista i sola, i també li demana el mateix.

Al final, el nostre protagonista troba a Déu. I quan li pregunta que on és la seva sort, Déu li diu (molt sàbiament, opino) que la seva sort l'està esperant, que està per tot arreu, i que només ha d'obrir bé els ulls per reconèixer-la. Abans de marxar, de pas, li pregunta què poden fer els altres tres.

(no és aquest Déu, que mola molt)

Així que tot marxant, es troba a la noia (a tots els explica el que els ha dit Déu), i li diu: "Déu m'ha dit que per no estar trista i sola t'has de buscar un amant", i quan la noia li diu si vol ser ell, contesta que no, perquè té pressa i ha de seguir buscant la seva sort.

Amb l'arbre passa tres quarts el mateix, i resulta que l'arbre està mig mort perquè té un tresor enterrat sóta les seves arrels. Li suplica que, siusplau, desenterri el tresor, però el paio contesta que no pot, perquè ha de seguir buscant la seva sort.

I al final, quan es troba el llop, li diu que Déu li ha dit que per no estar prim i dèbil s'ha de menjar al primer estúpid que passi per davant seu. And so did him.


Si has llegit fins al final: enhorabona!

Weird Al Yankovic

Oh my, my this here Annakin guy
Maybe Vader someday later
Now he's just a small fry
And he left his home and kissed his mummy goodbye
Saying "Soon, I'm gonna be a Jedi"
"Soon I'm gonna be a Jedi."

Impagable.

En fi, no sé quin conte explicar-vos avui. Així com a curiositat a nivell personal: deixo el laboratori, de moment, i em dedico en cos i ànima a redactar el treball de fi de carrera. El semestre que vé ja es veurà, però en principi seguiré al laboratori (i més si em dónen beca de col·laboració).

(foto per fer maco)

A nivell més personal: minyons, no bebeu mai tant com jo el divendres per la nit. La vergonya que es passa quan et diuen "te'n recordes que ens vem veure?", "on eres a les 5 de la matinada?", "què volia dir el missatge que em vas enviar?", i totes les respostes són NO HO SÉ, no té preu. Feu-me cas.

I si heu d'apuntar-vos a algun equip d'algun esport, intenteu que els partits no siguin sempre els dilluns a les 22:30. Fa molt de pal, jo ho sé. I ara me n'hi vaig. Així que... sense res més a explicar avui, apa!

American Pie

Tot just ara me n'estic adonant del americanisme xungo d'aquesta foto. Però mira, no hi puc fer res. M'he baixat un cd de "grandes éxitos del rock" i una de les que més m'agrada és aquesta: American Pie, de Don Mclean. Un clàssic. I m'agrada perquè sona bé, perquè s'entén bastant bé (i per tant puc seguir la lletra, que s'agraeix) i perquè he descobert que és la mar de llarga, 8 minuts i mig, i que diu moltes coses.


A long, long time ago...
I can still remember
How that music used to make me smile.
And I knew if I had my chance
That I could make those people dance
And, maybe, they’d be happy for a while.

Però tot i escoltant la lletra, no pillava massa QUÈ hi havia amagat allà. Solució, fàcil: google? Es veu que la cançó està plena de símbols, i que explican una mica la seva vida i la història de la música als Estats Units. Tenen gràcia algunes coses que es creu que diu. Exemples:

But february made me shiver
With every paper I’d deliver.
Bad news on the doorstep;
I couldn’t take one more step.

I can’t remember if I cried
When I read about his widowed bride,
But something touched me deep inside
The day the music died.

Es veu que el tio treballava de repartidor de diaris, de paperboy. Pel febrer de vésasaberquiaay es veu que es van matar en un vol privat tres dels grans ídols de'n Don: BUDDY HOLLY, Ritchie Valens i Big Booper. Mala sort.



Now for ten years we’ve been on our own
And moss grows fat on a rollin’ stone,
But that’s not how it used to be.
When the jester sang for the king and queen,
In a coat he borrowed from james dean
And a voice that came from you and me,

Oh, and while the king was looking down,
The jester stole his thorny crown.
The courtroom was adjourned;
No verdict was returned.
And while lennon read a book of marx,
The quartet practiced in the park,
And we sang dirges in the dark
The day the music died.

Deu anys van passar des que Holly va morir i Mclean va escriure la cançó. Lògicament, va rebre influències noves. El jester és Bob Dylan, el rei... Elvis, don't you agree?

Hi ha moltíssimes referències a títols de cançons, no m'extendré en això, però és realment curiós comprovar que poques frases hi són perquè sí.

And in the streets: the children screamed,
The lovers cried, and the poets dreamed.
But not a word was spoken;
The church bells all were broken.
And the three men I admire most:
The father, son, and the holy ghost,
They caught the last train for the coast
The day the music died.



I started singin’,
"bye-bye, miss american pie."
Drove my chevy to the levee,
But the levee was dry.
Them good old boys were drinkin’ whiskey and rye
And singin’, "this’ll be the day that I die.
"this’ll be the day that I die."


Don Mclean: "The fact that people were drawn into the song as a result of symbols I chose to use was the reason I chose to use those symbols in the first place"

Pushing Daisies

Menys mal que he fet el cafè amb molta gent i molt maca tota, que sinó no aguanto el matí. I després, les classes més merdes del màster... han de ser dilluns? I el que més mal fa és que a les 22:30 (!!!) tinc partit de bàsquet, no sabeu la mandra que em fa.

I després de plànyer-me, us parlaré d'una sèrie que NO estic seguint massa, només he vist els dos primers episodis, però està força bé. És curiosa, si més no. Tracta d'un paio que pot ressucitar les coses quan les toca. Però hi ha un parell de normes:

- Si torna a tocar el que ha ressucitat, ell/ella/això mor altre cop, per sempre.

- Si en un minut no torna a tocar a la persona/animal/cosa, algú altre mor. La mort sempre s'endú algú, amb això és difícil enganyar-la!


Això tan simple crea unes quantes situacions divertides, dóna bastant joc. El problema que li veig és que la sèrie és massa surrealista. MASSA.

Per altra banda, la realització és original (si semblar-se moltíssima a Amelie és original...), amb veu en off i tal, i la presentació em sembla molt gran.

Volia pujar el primer episodi aquí, però no em deixa. Potser ocupa massa... Us deixo, per això, el link d'un tros de la intro.

PUNXA AQUÍ!!!

(quina merda que no hi possin més tros... si us interessa ja us ho passaré!)

Redemption song (again)

Igual que no sé escriure, ja ho vaig dir un cop, tampoc seria capaç d'escriure una cançó. Ha de rimar? En fi, actualització FLASH dedicada a una personeta maca:

Emancipate yourselves from mental slavery;
None but ourselves can free our minds.
Have no fear for atomic energy,
cause none of them can stop the time.
How long shall they kill our prophets,
While we stand aside and look? ooh!
Some say its just a part of it:
Weve got to fulfil de book.

Wont you help to sing
These songs of freedom? -
cause all I ever have:
Redemption songs;
Redemption songs;
Redemption songs.

Redemption song

Anar a anglès té coses interessants. Apart de que coneixes a gent maca, aprens idiomes i passes l'estona, de tan en quan et fan pensar. Interessant. Sempre surt la típica conversa sobre què faries si fóssis molt ric, si t'haguessis arriscat o no si haguessis viscut la febre de l'or, o si creus que l'home mereix de guanyar més que la dona (ja ho veieu, el tema que estem fent ara es titula "Money"... maniiii!)

En fi. A mi el que m'ha fet pensar és això de "si haguessis pogut, a quin cantant hauries anat a veure en concert?" (sempre en passat, que en anglès el futur no té mèrit).

Això em recorda que l'altre dia llegia que en japonès no existeix el temps verbal del futur: sempre parlen en passat o present, i si es volen referir al futur afegeixen frases o paraules com "al dia de demà"... Però m'estic desviant.

El tema dels cantants morts em va fer pensar que m'encantaria veure en concert a Bob Marley. O els Beatles. O Queen. O molts altres.

Ara mirava videos i se'm posen els pèls de punta. Me'ls he mitificat, però és que poder anar-los a veure en directe... uns penjats com aquests... M'encantaria molt.

Res més, vaig a veure "Tenacious D" i després al llitet, suposo. Demà per la tarda ja sabeu, a la facultat de física i química de la UB fem festa!!! 1500 litres de birra promesos, i concertillus i concursos. A veure com va!

Petonets!

TINTO

Avui he descobert que un "tinto", a Colòmbia, és un cafè sol. I que un cafè amb llet allà es diu "café".

Curiós.

Pero tinto també és la primera persona del singular del present d'indicatiu del verb tintar, en català i en castellà. També és un color, aquest cop només en castellà. I, per suposat, Rio Tinto són unes mines de Huelva precioses on ma germana va rodar un doumental bastant bo (busqueu per google, segur que el trobeu) i on la NASA està fent estudis per apendre una mica més sobre com seria la vida a Mart.

Curiós també.



I em deixava el "vino tinto", que de fet és l'origen de la controvèrsia al voltant del "café tinto". No sé on tinc el cap...

VIDRIOS

M'estic avorrint una mica, dissabte al matí. Ara a la tarda aniré a la biblio per solucionar-ho.

(???)


Estava mirant vidrios i he trobat aquestes aberracions (tot i un programa que m'he baixat, encara no me'ls puc baixar del teu tub, no sé per què). Cliqueu els links:

DEMONÍAC (amb carinyo, eh)

OH! OH! (no sabia que sortia la Rosario Dawson, l'hauré de veure...)

TREMENDO! (sisi amics, ha canviat de color... que malament creixen alguns)

BIORREACTOR DE MEMBRANA

Sí, amics. Biorreactor de membrana. O reactor de biomembrana. O com li vulgueu dir: un reactor biològic per a l'eliminació de fenol d'un efluent industrial de l'empresa X, inoculat amb la biomassa Y, del qual s'extreu el permeat a través d'una membrana amb una llum de pas de... 40 micres? Crec que sí.

Doncs NO VA. Vaig augmentar la concentració de fenol de 15 ppm (funcionava perfectament, el molt puta) fins a unes 100 ppm. Resultat: estic col·lapsant el reactor, els meus pobrets bitxets no dónen a l'abast. De moment hem parat d'alimentar i ara mirarem la cinètica amb la que degraden, per després tornar a inocular més o menys, ja veurem...

El cas és que el puto i primitiu reactor de sorra (Sand Bioreactor) funciona perfectament, i s'ha adaptat de perles al canvi de concentració. I és un puto rebliment, no té més. Que cabrón!


(No poso fotos perquè vem firmar un contracte de confidencialitat. Bé, jo no, és el que té ser EL NEGRE...)

(Comunitat de color, espero que no us hagueu ofès pel comentari. Són coses culturals, mai personals)

Això no és cap secret:

QED

Volia, fent cas al que deia l'Anna May de posar una mica de ciència al blog, posar una foto de un científic, que estigués bo i toqués música bé. Posant "ciencia tio bueno musica" al google surten coses com aquestes:














No crec que em donin per massa, aquestes fotos. No sé com els hi puc treure el suc, alguna idea? La primera encara, però la segona té tela, potser algun dia en podriem parlar, no?

Per altra banda, avui a la uni hem vist l'obra de teatre QED, per cortesia de l'AEP i de la facultat de física. Ha estat espectacular (i gratis). Ha valgut molt la pena, he rigut molt. I quin crack en Richard Feynman, físic en el que es centrava l'obra (pràcticament un monòleg).

La veritat és que li censuro absolutament la seva participació en la fabricació de la bomba atòmica, però si només miressim això... ens en cargariem a tants que no mola. Però per tot el demés, era un mestre absolutament genial, i un paio molt... sensat? Brillant, en la seva senzillesa. I en la seva complexitat, que se m'escapa. Però he après que el QED de l'obra vol dir QUANTUM ELECTRODYNAMICS, tot i que sospito que pot tenir un altre significat. Per la web he trobat que QED són sigles que signifiquen "Quod erat demostrandum", o literalment "allò que es volia demostrar". Es veu que es fa servir de forma equivocada, en castellà, com "Queda Entonces Demostrado", però el siginificat no és ben bé aquest. S'utilitza al final d'un raonament matemàtic o d'un argument científic per remarcar que s'ha obtingut un resultat bo.

A mi el que m'han demostrat avui és que amb bones iniciatives es poden fer moltes coses. Com veure teatre gratis a la uni, i qui sap si canviar algunes coses.


També he après per fi que volen dir aquests diagrames; si esteu interessats us n'informo, però, com que hauria de fer recerca, millor demaneu-li a l'Àngela (link del seu bloc aquí adalt).

Bona nit gent!

Doneu-li al poble el que vol!

I jo, com a donador particular d'aquest blog, estic disposat a fer-ho. El problema és que no sé què vol el poble. Què voleu?

Això?

Això? (segueixo sense poder fer això dels vídeos bé... hauré de mirar què passa?

Això?
(si és que us tinc calades...)

No sé, no sé. Com vaig a saber què voleu si no sé ni què vull jo? Tenim un problema, igual ningú sap què vol; anem donant cops de pal, a cegues, buscant allò que de debò ens ompli (més difícil del que sembla, estic descobrint).

Molts petonets a tots!

Let's roach!

Bon dia dels difunts, minyonada! Moltíssimes gràcies per firmar a l'última entrada, no sé què faria sense vosaltres!

Bromes apart.

Heu llegit "La metamorfosi" de Kafka? No se m'acut un nom més lleig per un protagonista que GREGORi SAMSA, però ja és el que té Kafka (és kafkià, no?). Doncs com ell, em penso que jo estic patint una metamorfosi, més per dins que per fora. O potser no, potser sempre seré igual de voluble, d'inconstant i de... penco? El temps dirà.

De moment aquí em teniu, fent el que puc per tirar endavant, menjant més galetes que mai i mirant-me HOUSE en versió original. El que no hi ha.

Més novetats? OkGo mola, ho estic descobrint tot just ara. Així que penjo el video més conegut d'ells. Apala!

No em deixa penjar=lo, si el voleu veure cliqueu ARA.