El racó dels contes de l'Ivan

Memorias del mayor Parramon (I)

2009-04-28T15:20:00.005+01:00

Nunca he sido un home presuroso, sino más bien taimado y tranquilo. A tenor de las múltiples condecoraciones que adornan mi pecho, adivinarás que he sobrevivido a las más cruentas batallas. No te equivocas. En todo momento, cuanto el peligro ha acechado, he sido capaz de sentarme a reflexionar, tomar un te, echar un mus y, con todo, dar con una estrategia propicia para salir airoso de cualquier situación.

Mas en esta última semana, algo en mí ha cambiado a raíz de extraños sucesos. Aquello que el hado nos depara, siendo como somos meros mortales, nos ha sido siempre negado. Hasta ahora... Mientras reúno fuerzas para relatarte mi terrorífica historia, permíteme desahogarme, como solemos hacer la gente entrada en años, y te cuente algunas de mis más gloriosas campañas.

Escucha, amigo mío, escucha...

El puma en el abrevadero

2009-04-08T11:50:00.003+01:00

Muchos somos los que, frente a la presencia de un puma o cualquier otra de las peligrosas alimañas que podemos encontrar en los bosques del Ampurdán, no hemos sabido reaccionar a tiempo perdiendo de esta manera alguna de nuestras extremidades. Ya sea una extremidad superior, una inferior o algún apendicillo, no cabe menospreciar los efectos psicológicos que tal pérdida suponen siempre para el afectado.

Desde la Plataforma Unificada de Miembros Amputados Supervivientes A Los Ataques Carnívoros de Animales Locales Libres en el Entorno (PUMASALACALLE!), hemos creado un panfleto recomendatorio con instrucciones para con la conducta a adoptar en caso de ataques de puma:

Sabios consejos que deben seguir todos para su seguridad.

Namaste y buena suerte.

Més llibres

2008-09-27T17:26:00.008+01:00

Reprenc l'entrada començada el dia 26 de maig de 2.008, on us contava, a falta de llibreta de contes propis (perduda en combat, de moment. s'ofereix recompensa), els llibres que estava llegint. Em vaig quedat amb el següent:

Brevísima historia del tiempo (Stephen Hawking).
Boníssim. Un repàs de totes les teories que, ara per ara, ens expliquen el món, i com una nova teoria ha de sorgir per unificar relativitat i quàntica. Imperdible.

La luz fantástica (Terry Pratchett).
Segona part de la saga de Discworld, inferior a la primera part però amb personatges realment entranyables (Cohen el bárbaro).

Arte (Yasmina Reza).
Obra de teatre que fa plorar de bona que és. Literalment.

Maleficio (Stephen King).
El meu primer d'Stephen King. Un argument clàssic de malediccions gitanes, homes llop, ETC. Ben escrit, per això; no en va és el mestre de les històries de por.

Kafka en la orilla (Haruka Murakami).
Llibre imprescindible, molt més bo del que m'imaginava. Una història surrealista on cada personatge enamora. I una gran varietat d'estils.

Mort (Terry Pratchett).
Quarta part de la serie de Discworld, en la que es narra la vida d'un aprenent de la mort, no gaire apte pel càrrec, i de com el seu cap es diverteix jugant a daus i pescant. Molt divertit.

El péndulo de Foucault (Umberto Eco).
Espero que no sigui un repte massa elevat...

I això és tot! Com podeu veure, vaig començar l'any fort però el tema va decaient! Batrem el record (personal)?

La luz fantástica, de Terry Pratchett

2008-06-19T22:23:00.003+01:00

Era una noche tranquila, teñida por la promesa del amanecer. Una luna creciente acababa de ponerse. Ankh-Morpork, la ciudad más grande en las tierras que rodeaban el mar circular, dormía.

Bueno, esta afirmación no es del todo cierta.

Por una parte, los habitantes de la ciudad que solían dedicarse, por ejemplo, a vender verdura, herrar caballos, tallar diminutos y exquisitos adornos de jade, cambiar moneda y fabricar mesas, en general, dormían. A menos que tuvieran insomnio. O se hubieran levantado para ir al retrete, que todo puede ser. Por otra, la mayoría de los ciudadanos menos respetuosos de la ley estaban con los ojos bien abiertos y se dedicaban, entre otras cosas, a entrar por ventanas que no les pertenecían, cortando gargantas, robándose unos a otros, escuchando música alta en sótanos llenos de humo y pasándoselo muy bien en general. Pero la mayoría de los animales estaban dormidos, a excepción de las ratas. Y de los murciélagos, claro. Por lo que respectaba a los insectos...

El cas es que la descripción escrita rara vez es completamente precisa, y durante el reinado de Olaf Quimby II como patricio de Ankh se aprobaron algunas leyes en un intento decidido de poner fin a ese tipo de cosas y hacer que los informes fueran un poco más verídicos. Así, si una leyenda hablaba de un célebre héroe y decía que "todos los hombres admiraban sus proezas", cualquier bardo que apreciase su vida añadiría rápidamente "excepto un par de personas en su pueblo natal que le consideraban un mentiroso, y un montón de gente más que en su vida había oído hablar de él". Los símiles poéticos quedaban estrictamente limitados a afirmaciones como "su poderoso corcel era veloz como el viento en un día bastante tranquilo, pongamos Fuerza Tres", y cualquier comentario a la ligera sobre una amada con un rostro capaz de hacer botar mil barcos debía ir respaldado por pruebas de que el objeto de deseo tenía sin lugar a dudas cara de botella de champán.

Al final, Quimby fue asesinado por un poeta descontento durante un experimento realizado en los terrenos de palacio para demostrar la discutida precisión del proverbio "La pluma es más poderosa que la espada", y en honor a él se acordó añadir, "sólo si la espada es muy pequeña y la pluma muy afilada".

De acuerdo. Así que aproximadamente el sesenta y siete por ciento de la ciudad, quizá el sesenta y ocho, dormía.

2008-05-26T21:32:00.018+01:00

Crec que aquest any estic llegint més que l'anterior (i que l'anterior, i l'anterior, and so on). I mira, volia enumerar-los per, d'alguna manera, deixar-ne constància. Aquí van:

Homage to Catalonia (George Orwell). Un llibre impressionant, completament obligatori de llegir (si vius aquí on vius). Boníssim!

I am legend (Richard Matheson) . Gairebé més dolent que la peli. Al principi està ben tractat, però no té gaire ritme i acaba cansant.

Sueño profundo (Banana Yoshimoto). Quina fart de dormi amb aquest llibre! Molt, molt soporífer, amb un ambient una mica agoviant i LENT, en plan japo (i mira que em cauen bé, però amb aquest no he pogut massa...)

Science Fiction Terror Tales (varis). Contes completament prescindibles de l'any de la quica, però que han anat bé per practicar anglès, per la varietat d'estils i així. El més sorprenent del llibre és haver trobat la portada al google.

Caballo de Troya 7. Nahum (J.J. Benítez). Una més de la saga d'aquest (boig) periodista, altre cop narrant les peripècies de Jesús de Nazaret i, en aquest cas, de Joan el Baptista (boníssim) des del punt de vista d'uns viatgers del temps.

Diario de Golondrina (Amélie Nothomb). Una nova anada d'olla de l'Amélie, aquest cop sense massa substància però amb una idea força interessant al darrera.

The Colour of Magic (Terry Pratchett) . Un llibre grandiós, el millor (sense cap mena de dubte) que he llegit aquest curs en anglès, i un dels més divertits que he llegit mai. Una mescla perfecta entre fantasia i humor. I, en anglès, extremadament difícil.

Sin noticias de Gurb (Eduardo Mendoza). Un clàssic ja. Divertidíssim. Per suposat, ja l'havia llegit, però és dels que mai fa mal repetir. Com he sentit dir per alguna banda, és un d'aquells llibres que s'ha de tenir pels dies de pluja, o per quan estas malalt, i no pots sortir de casa.

El último trayecto de Horacio Dos (Eduardo Mendoza). Per poquet no és millor que l'anterior! Molt fresc, amb un humor bastant surrealista.

Está Ud. de broma, Sr. Feynman? (Richard P. Feynman).Un físic genial amb històries genials. Algunes coses se m'han escapat, però en general és un llibre fàcil de llegir i totalment accessible.

2001: una odisea espacial (Arthur C. Clarke). Què dir? Quines ganes de veure la pel·lícula (en molt breus, no diré lloc i dia que em treieu les entrades!). Si us va agradar el film, aquí trobareu la història una mica més mastegadeta!

I ara estic amb la Brevísima historia del tiempo, del Hawking, que de moment està molt interessant. Sempre és excitant llegir sobre relativitat, a veure si aconsegueixo d'una vegada entendre una mica com funciona...

Arc iris

2008-05-22T23:18:00.003+01:00

actualització:
(això perd qualitat, us asseguro que a casa meva es veu millor!)

Floretes

2008-05-14T21:34:00.004+01:00

Selma, de Jutta Bauer

2008-04-25T20:08:00.012+01:00

Como seguía sin encontrar la respuesta a mi pregunta, me fui en busca del Gran Carnero... ¿Qué es la felicidad?

Para que lo entiendas, te contaré la historia de Selma...

Érase una vez una oveja...

... que todas las mañanas, al amanecer, comía un poco de hierba...

...luego, enseñaba a hablar a sus hijos hasta el mediodía...

... por las tardes, hacía un poco de gimnasia...

... después, volvía a comer hierba...

... al anochcer, charlaba un rato con la señora Buitráguez...

... y por las noches, se quedaba plácida y profundamente dormida.

Un día le preguntaron, qué haría si tuviera más tiempo. Ella contestó:

Al amanecer, comería un poco de hierba...
... hablaría con los niños, por ejemplo... ¡al mediodía!
Después haría un poco de gimnasia...
... comería...
... al anochecer, me gustaría charlar un rato con la señora Buitráguez,...
... y lo
más importante de todo: por las noches dormiría plácida y profundamente.

Gràcies.

FILME REVIEW: Little Shop of Horrors (1986)

2008-04-09T00:49:00.003+01:00

Lately, because of the release of the new Burton’s film, Sweeney Todd, Broadway musical’s based films are fashionable again. And amongst these kind of films, which are being shown on our TV channels twenty-four hours a day, we would like to underline Little Shop of Horrors, which is being broadcasted tonight in ILB Channel.

Directed by Frank Oz, better known for being the voice behind Star War’s master Yoda, this film is a celebration of two motion picture genres: the musical and the science fiction B movies. Based on the most famous play by Roger Corman, the film mix together a singing plant, a sadistic dentist and a sweet true love between two skid-row inhabitants in a film worth seeing.

Little Shop of Horrors tells the story of a dumb florist named Seymour Krelborn (Rick Moranis) who happened to find a mysterious plant. He is in love with his co-worker, Audrey (Ellen Greene), in honor of whom he called the plant Audrey II. The plant was a success, and quickly became the talk of the city, causing a spectacular increase in the shop sales. But our hero’s luck changes when he discovers that the plant responds only to a kind of food: fresh blood.

This is a film that can be viewed repeatedly without never getting tired. With several amusing musical numbers, an original villain and a cute romance, you can’t help but watch it tonight.

Diario de Golondrina

2008-04-01T14:47:00.003+01:00

"Mi cliente de una noche fue un industrial que llevaba un sombrero en invierno y verano. Esa idea mer perturbó. Si el bombín absorbía la explosión de un cráneo, ¿cómo asegurarme del éxito de mi misión?

Era necesario lograr que se descubriera. El hombre ya tenía una edad, y debía de tener sus costumbres. Resolví disfrazarme de dama de la mejor sociedad. Teniendo en cuenta mi físico de descargador de muelles, iba a resultar divertido. Afortunadamente, en esta ocasión tenía unos días por delante.

Lo más difícil fue encontrar mi número de zapatos de tacón alto, y luego aprender a deambular de esta guisa. Debía tener el aspecto de una dama que llama la atención: y no cabe duda de que, caminando con semejantes cacharros, se consigue. Un traje de chaqueta entallado logró proporcionarme una silueta. Una peluca y la oscuridad se ocuparían del resto.

Mi cliente retiró su sombrero por espacio de un cuarto de segundo, y apenas lo levantó. Mi gesto fue de una prontitud apabullante.

Sus últimas palabras fueron: "Buenas noches, señora."

Diuen que treu massa llibres (un per any), però sent tant curtets com són (un per dia) no sé si pensar el mateix.

.

Soledades

2008-03-23T23:49:00.004+01:00

Ellos tienen razón
esa felicidad
al menos con mayúscula
no existe
ah pero si existiera con minúscula
seria semejante a nuestra breve
presoledad.

Después de la alegría viene la soledad
después de la plenitud viene la soledad
después del amor viene la soledad.

Ya se que es una pobre deformación
pero lo cierto es que en ese durable minuto
uno se siente
solo en el mundo.

Sin asideros
sin pretextos
sin abrazos
sin rencores
sin las cosas que unen o separan
y en esa sola manera de estar solo
ni siquiera uno se apiada de uno mismo.

Los datos objetivos son como sigue.

Hay diez centímetros de silencio
entre tus manos y mis manos
una frontera de palabras no dichas
entre tus labios y mis labios
y algo que brilla así de triste
entre tus ojos y mis ojos
claro que la soledad no viene sola.

Si se mira por sobre el hombro mustio
de nuestras soledades
se vera un largo y compacto imposible
un sencillo respeto por terceros o cuartos
ese percance de ser buenagente.

Después de la alegría
después de la plenitud
después del amor
viene la soledad.

Conforme
pero
que vendrá después
de la soledad.

A veces no me siento
tan solo
si imagino
mejor dicho si se
que mas allá de mi soledad
y de la tuya
otra vez estas vos
aunque sea preguntándote a solas
que vendrá después
de la soledad.

Mario Benedetti

Cultura clàssica (1/12/99)

2008-03-18T22:49:00.006+01:00

Un mito es un relato tradicional de hechos inciertos e incomprobables con pretensiones de veracidad. Es un mito en sentido lato o leyenda.

En los mitos hay datos o elementos inverosímiles, pero no es eso lo que hace que un mito no sea histórico. Son un adorno. El elemento de certidumbre depende de los datos escritos en la época.

Zeus siempre se disfraza de algo, normalmente un animal. Si se presenta en forma de Diós fulminaría a la amante con el rayo.

Los elementos fantásticos ni son imprescindibles ni son minoritarios, porque se entrelazan con los meramente posibles.

No sé si escrivia el que deia el professor o si escrivia les frases cèlebres... L'únic que sé és que M'ENCANTEN els apunts que prenia. Demostració (si hi cliqueu, es veu més gran...):

Vaig a llegir alguns mites...

La gran fiesta de la democracia

2008-03-11T22:53:00.003+01:00

(text de Quim Monzó, ahir a La Vanguardia. M'ha encantat.)

Pues finalmente voté. Ya ven: la vida es rara. A pesar de las reticencias, a pesar del desengaño creciente, a pesar de que en principio ninguna opción me satisfacía por completo (¡qué difícil es que algo te satisfaga del todo!), a pesar de todos los pesares, hice caso a las voces que me desaconsejaban abstenerme.

¿Por qué recapacité? Sinceramente, lo ignoro. Algo dentro de mí me impelía a ello. Pero sí sé que, una vez libre de los almibarados prejuicios de quien todo lo sueña perfecto (¡como si la perfección existiese!), entre los candidatos descubrí a uno que me interesaba. A partir de ese momento se produjo el milagro: cuanto más analizaba su propuesta, más me ilusionaba. De modo que, contra mis apáticas previsiones iniciales, voté. Le voté con todas mis fuerzas.

Luego, la espera hasta los resultados. Y entonces -de repente- la sorpresa. Debo confesarles que nunca antes, en mi larga vida como votante, había resultado vencedora ninguna de las opciones que escogía. Siempre salía otra. Esta vez ha sido diferente. Envié seis SMS, que pagaré a gusto cuando me llegue la factura, ahora que sé que, tras el recuento de votos, Rodolfo Chikilicuatre ha sido el ganador. ¡Perrea, perrea!

Ghibli

2008-03-03T18:30:00.008+01:00

GRANDES MOMENTOS

2008-02-24T01:06:00.002+01:00

Algun dia havia de sortir a la llum... Ole!

Johanne's Apocalypse, ch. 13, 1-4

2008-02-15T17:57:00.009+01:00

Then I saw one beast come out of the ocean. It had 10 horns and 7 heads, each horn having a crown, and each head having a name in contempt of God... To have the power to give to the beast, the dragon was worshipped the beast as well, and said, "Who can become like this beast? Who can oppose the beast, and fight him?

(quina greu tallar-li el cap al bo del doctor Tenma, però és que sinó es veia molt petit...)

The Haunted House

2008-02-05T22:33:00.001+01:00

You will say I'm superstitious, but finding myself in front of a bare black tree, surrounded by nasty huge bats, with a big full moon in the sky and a black cat staring at me... well, that's not what I would call a good omen. I had been looking for mushrooms all day in my favourite forest, and by the time I should have been home I found myself lost, with this panorama in front of me.

I had no idea what to do, so i decided to walk, no matter where. Everywhere would be better than that place - how innocent I was! -. Some time later, I saw a hill in the distance, wich had an enormous castle on its top. It was certainly a scary castle, a really old one, encircled by a rusty fence, and there wasn't any light in the windows. Despite this, I had nothing to lose, so I decided to enter the house and try to find a phone.

Luckily, the door was open. The house was even more dreadful inside, but I can't tell why I had this feeling. That's because I couldn't see or hear a thing. I felt a weird hollow inside, the same way as if I had perished. I was completely down, beaten by that sensation when, suddenly, I heard a horrifying shriek coming from downstaris. At that very moment, I saw a door opening in front of me, and in the door there was a disgusting old woman, limping with a large knife in her hand. No one will believe me, but there was blood all around her, in her clothes and also in her knife. And I can assure it wasn't hers.

I ignore if she followed me in my rush out the house, because I didn't dare to look back. Eventually, I found the way home, and I got there in less than thirty minutes. And guess what? There was a bloody knife leaning on the door...

Paga hacia delante...

2008-01-31T22:56:00.001+01:00

Em sumo a la proposta de la mOntse, que consisteix en una cadena de manualitats. M'explico: jo faré 5 manualitats (ja ens podem imaginar de què es tractaran) per als 5 primers que comenteu al blog. Això sí, per rebre el regalet, haurem de sumar-vos a la iniciativa i convidar a 5 persones més a fer-ho, vía blog/flog o el que us vingui de gust (talment com estic fent jo). Què us sembla, us apunteu?

Uombat

2008-01-29T01:04:00.000+01:00

Res, actualització flash per a convèncer als incrèduls lectors del blog del Derqui de que no vaig consultar el diccionari a l'hora de dictaminar la meva opinió sobre el meravellós uombat (o wombat, in english). Pot ésser que no demostri res, però ahí lo dejo!

Els pitagòrics i l'arrel de 2

2008-01-25T15:44:00.000+01:00

Ahir, veient "Los crímenes de Oxford" (la peli està bé, però si val la pena veure-la és per la Leonor Watling... broma, hum!), vaig recordar un paràgref de COSMOS, de Carl Sagan, en el que es parla dels pitagòrics. M'encanta. Us transcric algunes sentènces:

"Muchos jonios creían que la armonía subyacente del universo era accesible a la observación y al experimento, método éste que domina la ciencia actual. Sin embargo, Pitágoras empleó un método muy distinto. Enseñó que las leyes de la naturaleza podían deducirse por el puro pensamiento. Él y sus seguidores no fueron fundamentalmente experimentalistas. Eran matemáticos. Y eran místicos convencidos. Según dice Bertrand Russell en una pasaje quizás poco caritativo, Pitágoras "fundó una religión, los principios más importantes de la cual eran la transmigración de las almas y lo pecaminoso de comer judías. Su religión estaba encarnada en una orden religiosa, que en algunas ocasiones consiguió el control del Estado y fundó un gobierno de santos. Pero quienes no querían regenerarse anhelaban las judías y más tarde o más temprano se rebelaron"."

Els pitagòrics es deleitaven realment amb la certesa de la demostració matemàtica, la sensació d'un món pur i incontaminat accessible a l'intelecte humà. Creien que les matemàtiques eren la realitat perfecta, un regne dels déus. Però el que em crida més l'atenció és l'esperit fortament sectari que tenien. Com va escriure Ciceró:

" En la discusión lo que debe exigirse no es tanto el peso de la autoridad como la fuerza de los argumentos. De hecho, la autoridad de quienes profesan la enseñanza es a menudo un obstáculo positivo para quienes desean aprender; para saldar la cuestión, dejan de utilizar su propio juicio y aceptan lo que consideran como el veredicto del maestro escogido. En realidad no me siento en disposición de aceptar la práctica atribuida tradicionalmente a los pitagóricos, quienes preguntados sobre los fundamentos de cualquier afirmación que hacían en un debate se dice que solían responder: "El Maestro lo dijo", donde "el Maestro" es Pitágoras. Tan poderosa era una opinión ya decidida, que hacía prevalecer una autoridad carente del apoyo de la razón."

Però el que més gràcia em fa dels pitagòrics és el que us poso a continuació. El ser capaços de, sabent que no tenien raó, amagar-ho per a que els altres no ho sabessin. Suposo que hi hauria excepcions (alguns em consta que van ser sentenciats a mort per no seguir la doctrina...).

"Los pitagóricos, enamorados de los números enteros, creyeron que todas las cosas podían derivarse de ellos, empezando por todos los demás números. Se produjo una crisis en esta doctrina cuando descubrieron que la raíz cuadrada de dos (la razón entre la diagonal y el lado de un cuadrado) era irracional, es decir que RAIZ(2) no puede expresarse de modo preciso como la razón de dos números enteros determinados, por grandes que fueran estos números.

Este descubrimiento se llevó a cabo utilizando irónicamente como herramiento el teorema de Pitágoras. "Irracional" siginificaba en principio que un número no podía expresarse como una razón. Pero para los pitagóricos llegó a suponer algo amenazador, un indicio de que su concepción del mundo podía carecer de sentido, lo cual es el otro sentido que tiene hoy la palabra "irracional". En vez de compartir estos importantes descubrimientos matemáticos, los pitagóricos callaron el conocimiento de RAIZ(2). El mundo exterior no tenía que saber nada de esto. Todavía hoy hay científicos opuestos a la popularización de la ciencia; creen que hay que preservar el conocimiento sagrado para los cultos, sin dejar que lo mancille la compresión del público."

Bé, ho deixo aquí; un altre dia més!

Glósóli

2008-01-18T16:32:00.000+01:00

It's no meant to be watched. It's just a declaration of principles.

What to say?

2008-01-16T18:11:00.000+01:00

Si heu tingut o teniu un blog, entendreu aquesta modesta afirmació:

DE VEGADES ÉS DIFÍCIL SABER QUÈ DIR-HI!

Doncs sí, amiguets, és difícil. Durant el dia se'm van acudint coses que explicar, i sempre penso en posar-les al blog. Quan arribo aquí, però, ja se m'han oblidat. I ara, com que me n'he adonat que em falta menys per acabar el projecte (dilluns vinent) del que em pensava, he vingut aquí decidit a renovar i no sé què coi dir.

Anem per parts, doncs; esquematitzem:

1- Per començar, un missatge personal. Et repeteixo que em sap molt de greu no venir dimarts, però hi ha coses que porto bé i coses que porto malament. I això no ho podria portar massa bé. Sigui com sigui, sempre estaré aquí, ok? (encara que no hi sigui, ja m'entens).

2- El youtube és un vici. És el primer cop que em passo una època d'exàmens davant l'ordinador, i el potencial de distracció que això comporta és alt. Sóc fan número de Sungha Jung (CLICA AQUÍ).

3- Dexter em té tremendament enganxat. També podeu tafanejar AQUÍ. Realment m'encanta que sigui tan macabre.

4- No sé què més podria dir-vos. Crec que marxo a casa a acabar-me Homage to Catalonia, i per la nit seguiré amb la introducció del treball i miraré un Dexter...

Coming soon... Ivan's A compositions!

Els gats cauen de 4 potes*

2008-01-12T20:51:00.000+01:00

És extrapolable aquest statement a tots els felins? Els de la Disney creien que no, veiem-ho!

Apugeu el volum dels vostres altaveus, la ocasió ho mereix!

* Per cert, diuen que un gat es fa més mal si cau des d'un metre que des de dos, perquè en el primer cas no té temps de girar-se per caure de 4 potes!

PS: Malandrí, en català, existeix; i no només existeix, sinó que a més al diccionari posa "Lladre de camí ral; bandit." Extraordinari.

Bare necessities

2008-01-09T23:45:00.000+01:00

(No deixeu de llegir, però, l'últim post. N'estic orgullós)

Mordecai

2008-01-08T21:12:00.000+01:00

Ara mateix aquesta és la pel·lícula que més m'agrada. Demà canviaré d'opinió, és bastant probable, però en tot cas us la recomano.

Espero que us pregunteu per què he posat "Mordecai" com a títol. Ho he fet perquè l'altra dia vaig descobrir que és relativament fàcil trobar-me com a primera entrada de google introduint els títols de les meves actualitzacions (podeu provar amb "Origami Redux" o amb "Polimórficamente perversa" o amb "Oda a la xíndria" o amb "Let's roach" o amb "Atravessar parets"). Sé que és extrany que algú busqui aquestes coses pel google, però en concret jo vaig buscar literalment la segona que he dit, i he pensat que si algú és tan freak com jo, VULL QUE EM TROBI.

Així que si algú busca "Mordecai", com jo he fet aquesta tarda, vull que sigui capaç de trobar el meu blog: ti@, no estàs sol@! Mordecai, anyway, és el falcó de Richie Tenenbaum, com es pot veure a la Figura 1.

Figura 1. Richie & Mordecai. Sunset.

En particular, Richie és un dels personatges que m'agraden més de la pel·lícula. Difícilment pot ser més decadent i depriment, però fa que t'hi identifiquis bastant.

Per fi he aconseguit baixar-me un video del youtube, gràcies a una pàgina que es diu Zamzar. Aquí teniu el video (val la pena que perdeu 2 minutets veient-lo). Ara, algú sap com fer que no es vegi TAN petit?

HUMANZEE

2008-01-03T15:02:00.000+01:00

És possible un encreuament entre l'home i el ximpanzé? L'any 1976 va semblar que sí, que això era possible, quan va aparèixer a escena l'anomenat Oliver, proclamat al món sencer com el primer Humanzé conegut. Un ximpanzé amb trets humans, que caminava sobre dues potes i que suposadament tenia una gran intel·ligència. Però, què hi ha de veritat en tot això?

Els trets que el caracteritzaven són els següents:

- Aparença diferent a altres ximpanzés: menys pèl, menys musell (hocico), crani més petit i rodó i orelles punxegudes.
- Caminava sempre (suposadament) de peu, cosa que els ximpanzés normal es cansen molt ràpidament de fer. A més, s'asseia en cadires com els humans.
- Gran intel·ligència, per rebre ordres i executar-les.
- Olor inusual (pobret).
- Preferia la presència humana a la dels ximpanzés, els quals també el refusaven, i es diu que patía certa atracció cap a les dones humanes.

Tot i aquestes peculiaritats, és molt probable que no es tractés d'un híbrid home-ximpanzé. Els estudis que se li van fer (ADN, etc) han estat probablement alterats, ja que n'hi ha de contradictoris, fins i tot pel que fa al nombre de cromosomes. Opino que es tracta "simplement" d'una mutació fortuita, i no d'un híbrid, ni d'un "eslavó" perdut com diuen alguns.

En tot cas, és un enigma. I els enigmes molen, i molt! Aquí teniu la primera part del documental que en parla (la resta, els trobareu per allà, linkats).

AQUÍ!!!

DE BEREN Y LÚTHIEN

2008-01-01T17:59:00.000+01:00

Comencem un nou any. Espero que sigui millor que l'anterior (i us asseguro que això serà tot un hit, perquè aquest any algunes personetes m'han fet molt feliç).

Us transcric la història d'amor per excel·lència. Ho faré en fascicles, que sinó poden passar dos coses:

- Em moriré.

- Se us cansaran els ulls al llegir.

Ahí va. Si voleu entrar una miqueta dins el meu cor de color gris, no deixeu de llegir la història que vé a continuació (extreta de El Silmarillion, de J.R.R. Tolkien):

(Pels que no esteu versats en Tolkien, Morgoth és més poderós que Sauron. Va de Déus i històries així. Però encara que no tingueu context, cosa poc probable, la història es segueix bé, no tingueu por!)

Entre las historias de dolor y de ruina que nos llegaron de la oscuridad de aquel entonces, hay sin embargo algunas en las que en medio del llanto resplandece la alegría, y a la sombra de la muerte hay una luz que resiste. Y de estas historias la más hermosa a los oídos de los Elfos es la de Beren y Lúthien. De sus vidas se hizo la Balada de Leithian, La Liberación del Cautiverio, que es la más extensa, salvo una de las canciones dedicadas al mundo antiguo; pero aquí se cuenta la historia con menos palabras y sin canto.

Se ha dicho que Barahir se negó a abandonar Dorthonion y que allí Morgoth lo persiguió a muerte, hasta que por fin sólo quedaron con él doce compañeros. Ahora bien, el bosque de Dorthonion se extendía hacia el sur hasta los páramos montañosos; y al este de esas altas tierras había un lago, Aeluin, con brezales silvestres alrededor, y esa tierra no tenía ningún sendero y era indómita, pues ni siquiera en los días de la Larga Paz había vivido alguien allí. Sin embargo, las aguas del Tarn Aeluin eran veneradas; claras y azules durante el día, parecían de noche un espejo para las estrellas; y se decía que la misma Melian había consagrado esas aguas en días de antaño. Allí se retiraron Barahir y sus compañeros proscritos, e hicieron de ese lugar su guarida, y Morgoth no pudo descubrirlo. Pero el rumor de los hechos de Barahir y sus compañeros se extendió hasta muy lejos; y Morgoth ordenó a Sauron que los encontrara y los destruyera.

Ahora bien, entre los compañeros de Barahir estaba Gorlim hijo de Angrim. Su esposa se llamaba Eilinel, y grande era el amor que se tenían, antes de que llegara el mal. Pero Gorlim, al volver de la guerra, encontró su casa saqueada y abandonada; su esposa había desaparecido; si muerta o raptada, él no lo sabía. Entonces acudió a Barahir, y de toda la compañía fue el más feroz y desesperado; pero la duda le roía el corazón, pensando que quizás Eilinel no estuviera muerta. A veces partía solo en secreto y visitaba su casa, que todavía estava en pie en medio de los campos y los bosques otrora fueron suyos; y esto llegaron a saberlo los servidores de Morgoth.

En un día de otoño, llegó a la casa a la caída del sol, y al acercarse le pareció ver una luz en la ventana; y avanzando con cautela miró dentro. Allí vio a Eilinel, y la cara de ella estaba devastada por el dolor y el hambre, y le pareció oír que se lamentaba de que él la hubiera abandonado. Pero cuando la llamó a grandes voces, la luz se apagó en el viento, aullaron los lobos, y de súbito sintió en los hombros las pesadas manos de los cazadores de Sauron. De este modo se le tendió la trampa a Gorlim; y llevándolo al campamento, lo atormentaron con el propósito de averiguar el escondite de Barahir y todas sus andanzas. Pero Gorlim nada dijo. Entonces le prometieron que sería puesto en libertad y devuelto a Eilinel si cedía; y por fin, abrumado por el dolor y añorando estar on su mujer, vaciló. Entonces, sin más, lo condujeron a la espantosa presencia de Sauron; y Sauron dijo: - Me entero ahora de que estás dispuesto a hacer trato conmigo. ¿Cuál es tu precio?

Y Gorlim respondió que quería volver a ver a Eilinel y con ella ser puesto en libertad; porque creía que también Eilinel estaba cautiva.

Entonces Sauron sonrió diciendo: - Pequeño precio en verdad para tan gran traición. Así será entonces sin duda. ¡Habla!

Gorlim habría callado entonces, pero intimidado por los ojos de Sauron dijo por fin todo lo que éste quería saber. Entonces Sauron rió; y se burló de Gorlim, y le reveló que sólo había visto un fantasma inventado por hechicería, para atraparlo; porque Eilinel estaba muerta. - No obstante, accederé a tu ruego -dijo Sauron-, e irás al encuentro de Eilinel y te libraré de mi servicio. - Entonces hizo que le diesen una muerte cruel.

De este modo se reveló el escondite de Barahir, y Morgoth tendió su red sobre él; y los Orcos, acercándose en las horas silenciosas de antes del alba, sorprendieron a los Hombres de Drothonion y los mataron a todos, salvo a uno. Porque Beren, hijo de Barahir, había sido enviado por su padre en una misión peligrosa, a espiar los pasos del Enemigo, y se encontraba muy lejos cuando la guarida fue tomada. Pero mientras dormía en la noche del bosque, soñó que unas aves alimentadas de carroña se apretaban como hojas en las ramas desnudas de los árboles que crecían junto a una ciénaga, y que la sangre goteaba de sus picos. Entonces Beren vio en el sueño que una forma se le acercaba por encima del agua, y era el espectro de Gorlim; y el espectro le habló confesando su traición y su muerte, y le pidió que se diera prisa para advertírselo a su padre.

Entonces Beren despertó y se apresuró en la noche, y regresó a la guarida de los proscritos en la segunda mañana. Pero al acercarse, las aves carroñeras levantaron vuelo y se posaron en los alisos junto a Tarn Aeluin, y graznaron burlonas.

Allí sepultó Beren los huesos de su padre y levantó sobre él un túmulo de piedras, y prometió que lo vengaría. Por tanto persiguió primero a quiénes habían matado a su padre y a los suyos, y encontró de noche el campamento de los Orcos juto a la Fuente del Rivil sobre el Marjal de Serech, y hábil como era para trasladares en los bosques, pudo acercarse sin ser visto al fuego del campamento. Allí se jactaba el capitán de sus hazañas, y levantó la mano de Barahir que había tronchado para mostrársela a Sauron como señal de que la misión había sido cumplida; y el anillo de Felagund estava en esa mano. Entonces Beren saltó de detrás de una roca y mató al capitán, y tomando la mano y el anillo, escapó defendido por los hados; y los Orcos, desconcertados, lanzaron en desorden sus flechas.

Desde entonces, durante cuatro años más erró Beren por Dorthonion, como proscrito solitario; pero se hizo amigo de los pájaros y las bestias, y éstos lo ayudaron y no lo traicionaron, y en adelante no comió carne ni mató a niguna criatura que no estuviera al servicio de Morgoth. No temía la muerte, sinó sólo el cautiverio, y como era audaz y estaba desesperado, escapó no sólo de la muerte, sinó también de las prisiones; y las hazañas de su solitario atrevimiento tuvieron renombre en toda Beleriand, y las historias de esas hazañas llegraon aun a Doriath. Por fin Morgoth puso a su cabeza un precio no menor al precio de la cabeza de Fingon, Rey Supremo de los Noldor; pero los Orcos no iban detrás de él, y huían cuando se decía que andaba cerca. Por tanto se envió contra él un ejército al mando de Sauron; y Sauron llevó consigo licántropos, bestias salvajes habitadas por espíritus espantosos que él les había puesto.

Toda esa tierra rebosaba ahora de mal, y todas las criaturas limpias la evitaban; y tanto se presionó a Beren, que por último se vió forzado a huir de Dorthonion. En tiempos de invierno y de nieve abandonó la tierra y la tumba de su padre, y subiendo a las altas regiones de Gorgoroth, las Montañas del Terror, divisó a lo lejos la tierra de Doriath. Allí le dijo el corazón que descendería al Reino Escondido, no hollado todavía por pie mortal.

Terrible fue su viaje hacia el sur. Los precipicios de Ered Gorgoroth eran escarpados, y debajo había sombras poco antes que se levantara la Luna. Más allá se encontraba el descampado de Dungortheb, donde la hechicería de Sauron y el poder de Melian estaban juntos, y el horror y la locura andaban sueltos. Allí habitaban las arañas de la raza feroz de Ungoliant, tejiendo las telas invisibles en las que quedaban atrapadas todas las criaturas; y allí erraban monstruos nacidos durante la larga oscuridad, antes del nacimiento del Sol, que iban de caza en silencio mirando alrededor con múltiples ojos. No había alimento para Elfos ni Hombres en esa tierra maldita, sino sólo muerte. Ese viaje no fue la menor de las grandes hazañas de Beren, pero luego nunca se refirió a él, temiendo que el horror lo dominara otra vez; y nadie sabe cómo pudo orientarse y encontrar senderos que ningún Hombre o Elfo se había atrevido a hollar hasta entonces, y llegar a las fronteras de Doriath. Y atravesó los laberintos que Melian había tejido en torno al reina de Thingol, como ella lo había previsto; porque una gran maldición pesaba sobre él.

Se dice en la Balada de Leithian que Beren llegó tambaleándose a Doriath, con cabeza cana y como agobiado por muchos años de pesadumbre, tanto había sido el tormento del camino. Pero errando en el verano por los bosques de Neldoreth, se encontró con Lúthien, hija de Thingol y Melian, a la hora del atardecer, al elevarse la Luna, mientras ella bailaba sobre las hierbas inmarcesbiles del claro umbroso junto al Esgalduin. Entonces todo recuerdo del pasado dolor lo abandonó, y cayó en un encantamiento; porque Lúthien era la más hermosa de todos los Hijos de Ilúvatar. Llevaba un vestido azul como el cielo sin nubes, pero sus ojos eran grises como la noche iluminada de estrellas; estaba el manto bordado con flores de oro, pero sus cabellos eran oscuros como las sombras del crepúsculo. Como la luz sobras las hojas de los árboles, como la voz de las aguas claras, como las estrellas sobre la niebla del mundo, así eran la gloria y la belleza de Lúthien; y tenía en la cara una luz resplandeciente.

(no sé si ho podré acabar això, que només porto 4 pàgines i en falten més de 30...)

Origami Redux

2007-12-30T12:30:00.000+01:00

At last, but not least.

Aquí penjo les meves creacions d'abans d'ahir per la nit. A partir d'ara crec que em dedicaré a estudiar i fer treballets, i només faré cosetes d'aquestes als bars, per fer somriure a les mosses (...):

LLEÓ

RATOLÍ

DROMEDARI

Ivan's Zoo

2007-12-28T00:31:00.000+01:00

Doncs sí, un dia després, torno a l'atac!

GAT NEGRE (M'ENCANTA)

DINOSAURE

GUINEU I KOALA (MONÍSSIMS)

GIRAFA

Més "creacions" (són molt fàcils de fer, de debó), visiteu:

http://www.origami-club.com/en/

Origami

2007-12-26T17:00:00.001+01:00

Ja feia molt de temps que volia perdre una mica el temps amb això de l'origami*. L'altre dia, aprofitant que anava a veure l'Ester al Muji (i que buscava regalets), em vaig comprar per fi els paperets per origami (particularitat: són quadrats, i van bé per fer plegats). I disfruto com un nen petit, quina manera de "perdre" el temps. Abans d'anar a redactar el projecte, us deixo les fotos:

ELS CLÀSSICS, LA GRULLA I LA GRULLA "PONEDORA"

MUSSOL

LA MONJA, EM SEMBLA GENIAL PEL SIMPLE QUE ÉS

EL MEU BEST-SELLER DE MOMENT (5 papers i pega per un tub, literalment)

* Origami prové del japonès "oru" (plegar) i "kami" (paper). I sí, si veieu una mica d'anime, us sonarà kami per referir-se a "déus", així de sagrat és aquest art! Jejeje!

Polimórficamente perversa

2007-12-22T14:48:00.000+01:00

Polymorphous perverse is a psychoanalytic term for human ability to gain sexual gratification outside socially normative sexual behaviors. Sigmund Freud used this term to describe the normal sexual disposition of humans from infancy to about age five.

La de coses que es poden apendre mirant pelis, sembla mentida. Charlize Theron a Celebrity:

A la película, en Woody Allen ho planteja com la capacitat d'obtindre satisfacció sexual amb qualsevol part del cos. Us sembla desitjable?

ps: Personalment, la peli no em va agradar massa, però aquesta idea se'm va quedar clavada.

Poe

2007-12-17T10:58:00.000+01:00

How to begin a narrative:

"For the most wild, yet most homely narrative which I am about to pen, I neither expect nor solicit belief. Mad indeed would I be to expect it, in a case where my very senses reject their own evidence. Yet, mad am I not -and very surely do I not dream. But tomorrow I die, and to-day I would unburthen my soul. My immediate purpose is to place before the world, plainly, succinctly, and without comment, a series of mere household events. In their consequences, these events have terrified -have tortured -have destroyed me. Yet I will not attempt to expound them. To me, they have presented little but Horror -to many they will seem less terrible than baroques. Hereafter, perhaps, some intellect may be found which will reduce my phantasm to the common-place -some intellect more calm, more logical, and far less excitable than my own, which will perceive, in the circumstances I detail with awe, nothing more than an ordinary succession of very natural causes and effects."

Un mestre, seguiu llegint, si us apeteix.

Hopelessly Devoted

2007-12-12T13:12:00.000+01:00

At this very moment, in the biotechnology laboratory, young Ivan is twenty-four years, nine months, four days, one hour and thirty-one minutes old. He often imagined there was an orchestra in his heart, music, heard it only by him except when his heart broke open and spilled out into the world.

"Guess mine is not the first heart broken,
my eyes are not the first to cry,
I'm not the first to know,
there's just no gettin' over you

Hello, I'm just a fool who's willing
to sit around and wait for you
But baby can't you see,
there's nothin' else for me to do

I'm hopelessly devoted to you"

I love Pushing Daisies!

Oda a la xíndria

2007-12-09T22:04:00.000+01:00

Oda

Subxénero da lírica consistente nunha composición que se caracteriza por, con linguaxe elevada, festiva, solemne e cun ton exaltado e emocionado, o poeta desenvolver, incluso dramatizar, sobre un tema. A miúdo dedícase a persoas, a cidades e paisaxes, para salienta-las súas excelencias; con frecuencia preséntase en forma de reflexión contemplativa en torno a situacións existenciais.

El carrer
s'emplena de xíndries,
migdia,
tardor,
sa llum
es parteix en dos meitats
de xíndria,
et tem i et volg*,
menjar.
Habem de, per desgràcia
assassinar-la:
s'enfonsa
es ganivet
en sa viva polpa,
es una groga víscera,
una lluna fresca
profunda,
inesgotable.

* Conjugació inventadíssima del verb "voler" i, a més, acrònim de Vocabulario ortográfico da lingua galega.

Sopar de laboratori

2007-12-03T23:44:00.000+01:00

Ja veig que la gent no es llegeix els textos llargs. O que hi ha gent que no ho fa (no vull despertar susceptibilitats). M'agradaria fer, però, una prognosi: les fotos sí se les mirarà tothom!

Com ho oïu!

(cada dia aprenc paraules noves, com veieu)

Les fotos que penjo a continuació són exemples de com es dignifica un professor si surts a sopar amb ells (sopar de laboratori, com ja he dit) i beuen una mica de més. I discoteca pel mig... Impagable!

No sabeu quantes fotos he hagut de censurar, jajajaja!

Petonets!

Neurones

2007-11-30T20:12:00.000+01:00

(passatge extret de les pròpies reflexions de després del cafè del matí a anglès, no en anglès. Cafè, no te)

Sempre és agradable discutir amb algun filòsof (més si és filòsofa, si em permeteu l'atreviment) perquè tenen una visió del món totalment diferent a la nostra, fills del mètode científic. Si més no, en alguns aspectes. I després de discutir llargament sobre què és la ciència, quina és la seva utilitat i si es pot arribar al saber absolut (que no), surten paranoies interessants.

Com el contra-exemple de nosequina teoria sobre el pensament, que us explicaré tot seguit.

(Apunt: m'encantaria saber de quina teoria exactament es tracta, ja que l'únic que n'he tret clar és que parla de la unió, o no unió, entre pensament en el sentit mental de la paraula i el pensament en el sentit físic, no sé si m'explico. Com en molts altres casos, l'anècdota era més interessant que la teoria, i és el que ens queda gravat a la ment)

En tot cas, imagineu que Xina és el gran centre neurològic d'un ent superior, el qual tant me fa si és el planeta Terra, com el sistema solat o el que vulgueu. D'acord. Ara imagineu que cada xinès és una neurona, i que els impulsos nerviosos entre neurona i neurona, el flux d'informació, es realitza mitjançant trucades de telèfon.

(xinesos+impulsos elèctris = ... picachu? hi pensaré!)

El cas és que en aquest sistema imaginari, un estímul extern li arriba a un xinès mitjançant una trucada internacional. Aquest xinès, que és molt sociable, comença a trucar a altres xinesos, i aquests a altres, formant una xarxa per la qual es propaga la informació. I ara vé la paranoia (i a la gent que explica aquestes coses els deixen donar classes), per molt que tots els xinesos hagin conduït la informació, per molt que s'hagi estimulat el punt adrequat per respondre a l'estímul, etc, el global de la població, Xina, se n'ha adonat? Si l'entrada (input) d'informació era una patada al genoll (posem pel cas, Nova Zelanda), Xina sent mal? La resposta se suposa que és no, i això tira pel terra la teoria de que la ment com a "cosa mental" i la ment com a sistema físic estan interconnectats.

O ALGO AIXÍ!

En fi, que amb els filòsofs dóna per parlar una estona, i és força entretingut. Avui això m'ha recordat a l'Hugo i a les converses que teníem abans sobre ciència, lletres, filosofia i aquestes coses. It's a bit nostalgic, perquè de fet ell ni tan sols sap que tinc blog!

En fi, bon profit a tots!

PS: el que des del meu punt de vista falla d'aquesta metàfora és el següent: Xina té 1.321.851.888 habitants, aproximadament (jis); de neurones al cervell n'hi ha uns 100 mil milions, unes cent vegades més. No veig que això pogués funcionar bé, i si estiguéssim parlant d'algun animaló "inferior", un insecte o algo, aleshores ens hauríem de preguntar, posant-nos ara el barret de pensadors, si aquests insectes tenen gaire consciència o no,

The man who was looking for God to ask him about his luck

2007-11-29T19:46:00.000+01:00

El dimarts, després d'anglès, em vaig quedar amb tres més de la classe a veure una sessió de contes. Una xerradeta en anglès del que en diríem un storyteller. Va ser bastant divertit, s'ha de reconèixer que el paio ho feia prou bé. Vaig riure molt, i alguns contes eren molt bons.

El cas és que avui, a la classe d'angles (9 am, dolor), hem estat parlant sobre això. I a la professora se li ha acudit que podríem fer grups de 5 o 6, i que el que havia estat a la representació expliqués el seu conte preferit. Apunt: sóc MOLT vergonyós, i in english encara més. Ho intento? Doncs no! Que tardaria molt i estaria massa pendent de fer-ho bé!

(Ivan, l'storyteller)

Si vols seguir llegint, passa al següent paràgraf. Si no t'interessa el conte, que està molt mal explicat (ja t'aviso, per resumir), passa directament als ocmentaris i firma MACO.

El conte tractava d'un home que sent que no té gens de sort, i un dia decideix sortir a buscar a Déu per preguntar-li on és la seva sort. Durant el camí es troba a tres personatges:

- Un llop, prim i dèbil, que li diu que si veu a Déu li pregunti, de passada, què pot fer per remediar l'estar tan dèbil.

- Un arbre molt gran, malalt i sense fulles, que també li demana que si veu a Déu li pregunti pel seu problema.

- Una dona, guapíssima, mig despullada, que li diu que està molt trista i sola, i també li demana el mateix.

Al final, el nostre protagonista troba a Déu. I quan li pregunta que on és la seva sort, Déu li diu (molt sàbiament, opino) que la seva sort l'està esperant, que està per tot arreu, i que només ha d'obrir bé els ulls per reconèixer-la. Abans de marxar, de pas, li pregunta què poden fer els altres tres.

(no és aquest Déu, que mola molt)

Així que tot marxant, es troba a la noia (a tots els explica el que els ha dit Déu), i li diu: "Déu m'ha dit que per no estar trista i sola t'has de buscar un amant", i quan la noia li diu si vol ser ell, contesta que no, perquè té pressa i ha de seguir buscant la seva sort.

Amb l'arbre passa tres quarts el mateix, i resulta que l'arbre està mig mort perquè té un tresor enterrat sóta les seves arrels. Li suplica que, siusplau, desenterri el tresor, però el paio contesta que no pot, perquè ha de seguir buscant la seva sort.

I al final, quan es troba el llop, li diu que Déu li ha dit que per no estar prim i dèbil s'ha de menjar al primer estúpid que passi per davant seu. And so did him.

Si has llegit fins al final: enhorabona!

Weird Al Yankovic

2007-11-26T20:51:00.000+01:00

Oh my, my this here Annakin guy
Maybe Vader someday later
Now he's just a small fry
And he left his home and kissed his mummy goodbye
Saying "Soon, I'm gonna be a Jedi"
"Soon I'm gonna be a Jedi."

Impagable.

En fi, no sé quin conte explicar-vos avui. Així com a curiositat a nivell personal: deixo el laboratori, de moment, i em dedico en cos i ànima a redactar el treball de fi de carrera. El semestre que vé ja es veurà, però en principi seguiré al laboratori (i més si em dónen beca de col·laboració).

(foto per fer maco)

A nivell més personal: minyons, no bebeu mai tant com jo el divendres per la nit. La vergonya que es passa quan et diuen "te'n recordes que ens vem veure?", "on eres a les 5 de la matinada?", "què volia dir el missatge que em vas enviar?", i totes les respostes són NO HO SÉ, no té preu. Feu-me cas.

I si heu d'apuntar-vos a algun equip d'algun esport, intenteu que els partits no siguin sempre els dilluns a les 22:30. Fa molt de pal, jo ho sé. I ara me n'hi vaig. Així que... sense res més a explicar avui, apa!

American Pie

2007-11-23T20:57:00.000+01:00

Tot just ara me n'estic adonant del americanisme xungo d'aquesta foto. Però mira, no hi puc fer res. M'he baixat un cd de "grandes éxitos del rock" i una de les que més m'agrada és aquesta: American Pie, de Don Mclean. Un clàssic. I m'agrada perquè sona bé, perquè s'entén bastant bé (i per tant puc seguir la lletra, que s'agraeix) i perquè he descobert que és la mar de llarga, 8 minuts i mig, i que diu moltes coses.

A long, long time ago...
I can still remember
How that music used to make me smile.
And I knew if I had my chance
That I could make those people dance
And, maybe, they’d be happy for a while.

Però tot i escoltant la lletra, no pillava massa QUÈ hi havia amagat allà. Solució, fàcil: google? Es veu que la cançó està plena de símbols, i que explican una mica la seva vida i la història de la música als Estats Units. Tenen gràcia algunes coses que es creu que diu. Exemples:

But february made me shiver
With every paper I’d deliver.
Bad news on the doorstep;
I couldn’t take one more step.

I can’t remember if I cried
When I read about his widowed bride,
But something touched me deep inside
The day the music died.

Es veu que el tio treballava de repartidor de diaris, de paperboy. Pel febrer de vésasaberquiaay es veu que es van matar en un vol privat tres dels grans ídols de'n Don: BUDDY HOLLY, Ritchie Valens i Big Booper. Mala sort.

Now for ten years we’ve been on our own
And moss grows fat on a rollin’ stone,
But that’s not how it used to be.
When the jester sang for the king and queen,
In a coat he borrowed from james dean
And a voice that came from you and me,

Oh, and while the king was looking down,
The jester stole his thorny crown.
The courtroom was adjourned;
No verdict was returned.
And while lennon read a book of marx,
The quartet practiced in the park,
And we sang dirges in the dark
The day the music died.

Deu anys van passar des que Holly va morir i Mclean va escriure la cançó. Lògicament, va rebre influències noves. El jester és Bob Dylan, el rei... Elvis, don't you agree?

Hi ha moltíssimes referències a títols de cançons, no m'extendré en això, però és realment curiós comprovar que poques frases hi són perquè sí.

And in the streets: the children screamed,
The lovers cried, and the poets dreamed.
But not a word was spoken;
The church bells all were broken.
And the three men I admire most:
The father, son, and the holy ghost,
They caught the last train for the coast
The day the music died.

I started singin’,
"bye-bye, miss american pie."
Drove my chevy to the levee,
But the levee was dry.
Them good old boys were drinkin’ whiskey and rye
And singin’, "this’ll be the day that I die.
"this’ll be the day that I die."

Don Mclean: "The fact that people were drawn into the song as a result of symbols I chose to use was the reason I chose to use those symbols in the first place"

Pushing Daisies

2007-11-19T21:31:00.000+01:00

Menys mal que he fet el cafè amb molta gent i molt maca tota, que sinó no aguanto el matí. I després, les classes més merdes del màster... han de ser dilluns? I el que més mal fa és que a les 22:30 (!!!) tinc partit de bàsquet, no sabeu la mandra que em fa.

I després de plànyer-me, us parlaré d'una sèrie que NO estic seguint massa, només he vist els dos primers episodis, però està força bé. És curiosa, si més no. Tracta d'un paio que pot ressucitar les coses quan les toca. Però hi ha un parell de normes:

- Si torna a tocar el que ha ressucitat, ell/ella/això mor altre cop, per sempre.

- Si en un minut no torna a tocar a la persona/animal/cosa, algú altre mor. La mort sempre s'endú algú, amb això és difícil enganyar-la!

Això tan simple crea unes quantes situacions divertides, dóna bastant joc. El problema que li veig és que la sèrie és massa surrealista. MASSA.

Per altra banda, la realització és original (si semblar-se moltíssima a Amelie és original...), amb veu en off i tal, i la presentació em sembla molt gran.

Volia pujar el primer episodi aquí, però no em deixa. Potser ocupa massa... Us deixo, per això, el link d'un tros de la intro.

PUNXA AQUÍ!!!

(quina merda que no hi possin més tros... si us interessa ja us ho passaré!)

Redemption song (again)

2007-11-18T22:24:00.000+01:00

Igual que no sé escriure, ja ho vaig dir un cop, tampoc seria capaç d'escriure una cançó. Ha de rimar? En fi, actualització FLASH dedicada a una personeta maca:

Emancipate yourselves from mental slavery;
None but ourselves can free our minds.
Have no fear for atomic energy,
cause none of them can stop the time.
How long shall they kill our prophets,
While we stand aside and look? ooh!
Some say its just a part of it:
Weve got to fulfil de book.

Wont you help to sing
These songs of freedom? -
cause all I ever have:
Redemption songs;
Redemption songs;
Redemption songs.

Redemption song

2007-11-14T22:49:00.000+01:00

Anar a anglès té coses interessants. Apart de que coneixes a gent maca, aprens idiomes i passes l'estona, de tan en quan et fan pensar. Interessant. Sempre surt la típica conversa sobre què faries si fóssis molt ric, si t'haguessis arriscat o no si haguessis viscut la febre de l'or, o si creus que l'home mereix de guanyar més que la dona (ja ho veieu, el tema que estem fent ara es titula "Money"... maniiii!)

En fi. A mi el que m'ha fet pensar és això de "si haguessis pogut, a quin cantant hauries anat a veure en concert?" (sempre en passat, que en anglès el futur no té mèrit).

Això em recorda que l'altre dia llegia que en japonès no existeix el temps verbal del futur: sempre parlen en passat o present, i si es volen referir al futur afegeixen frases o paraules com "al dia de demà"... Però m'estic desviant.

El tema dels cantants morts em va fer pensar que m'encantaria veure en concert a Bob Marley. O els Beatles. O Queen. O molts altres.

Ara mirava videos i se'm posen els pèls de punta. Me'ls he mitificat, però és que poder anar-los a veure en directe... uns penjats com aquests... M'encantaria molt.

Res més, vaig a veure "Tenacious D" i després al llitet, suposo. Demà per la tarda ja sabeu, a la facultat de física i química de la UB fem festa!!! 1500 litres de birra promesos, i concertillus i concursos. A veure com va!

Petonets!

TINTO

2007-11-13T00:34:00.000+01:00

Avui he descobert que un "tinto", a Colòmbia, és un cafè sol. I que un cafè amb llet allà es diu "café".

Curiós.

Pero tinto també és la primera persona del singular del present d'indicatiu del verb tintar, en català i en castellà. També és un color, aquest cop només en castellà. I, per suposat, Rio Tinto són unes mines de Huelva precioses on ma germana va rodar un doumental bastant bo (busqueu per google, segur que el trobeu) i on la NASA està fent estudis per apendre una mica més sobre com seria la vida a Mart.

Curiós també.

I em deixava el "vino tinto", que de fet és l'origen de la controvèrsia al voltant del "café tinto". No sé on tinc el cap...

VIDRIOS

2007-11-10T14:03:00.000+01:00

M'estic avorrint una mica, dissabte al matí. Ara a la tarda aniré a la biblio per solucionar-ho.

(???)

Estava mirant vidrios i he trobat aquestes aberracions (tot i un programa que m'he baixat, encara no me'ls puc baixar del teu tub, no sé per què). Cliqueu els links:

DEMONÍAC (amb carinyo, eh)

OH! OH! (no sabia que sortia la Rosario Dawson, l'hauré de veure...)

TREMENDO! (sisi amics, ha canviat de color... que malament creixen alguns)

BIORREACTOR DE MEMBRANA

2007-11-09T13:10:00.000+01:00

Sí, amics. Biorreactor de membrana. O reactor de biomembrana. O com li vulgueu dir: un reactor biològic per a l'eliminació de fenol d'un efluent industrial de l'empresa X, inoculat amb la biomassa Y, del qual s'extreu el permeat a través d'una membrana amb una llum de pas de... 40 micres? Crec que sí.

Doncs NO VA. Vaig augmentar la concentració de fenol de 15 ppm (funcionava perfectament, el molt puta) fins a unes 100 ppm. Resultat: estic col·lapsant el reactor, els meus pobrets bitxets no dónen a l'abast. De moment hem parat d'alimentar i ara mirarem la cinètica amb la que degraden, per després tornar a inocular més o menys, ja veurem...

El cas és que el puto i primitiu reactor de sorra (Sand Bioreactor) funciona perfectament, i s'ha adaptat de perles al canvi de concentració. I és un puto rebliment, no té més. Que cabrón!

(No poso fotos perquè vem firmar un contracte de confidencialitat. Bé, jo no, és el que té ser EL NEGRE...)

(Comunitat de color, espero que no us hagueu ofès pel comentari. Són coses culturals, mai personals)

Això no és cap secret:

QED

2007-11-06T00:36:00.000+01:00

Volia, fent cas al que deia l'Anna May de posar una mica de ciència al blog, posar una foto de un científic, que estigués bo i toqués música bé. Posant "ciencia tio bueno musica" al google surten coses com aquestes:

No crec que em donin per massa, aquestes fotos. No sé com els hi puc treure el suc, alguna idea? La primera encara, però la segona té tela, potser algun dia en podriem parlar, no?

Per altra banda, avui a la uni hem vist l'obra de teatre QED, per cortesia de l'AEP i de la facultat de física. Ha estat espectacular (i gratis). Ha valgut molt la pena, he rigut molt. I quin crack en Richard Feynman, físic en el que es centrava l'obra (pràcticament un monòleg).

La veritat és que li censuro absolutament la seva participació en la fabricació de la bomba atòmica, però si només miressim això... ens en cargariem a tants que no mola. Però per tot el demés, era un mestre absolutament genial, i un paio molt... sensat? Brillant, en la seva senzillesa. I en la seva complexitat, que se m'escapa. Però he après que el QED de l'obra vol dir QUANTUM ELECTRODYNAMICS, tot i que sospito que pot tenir un altre significat. Per la web he trobat que QED són sigles que signifiquen "Quod erat demostrandum", o literalment "allò que es volia demostrar". Es veu que es fa servir de forma equivocada, en castellà, com "Queda Entonces Demostrado", però el siginificat no és ben bé aquest. S'utilitza al final d'un raonament matemàtic o d'un argument científic per remarcar que s'ha obtingut un resultat bo.

A mi el que m'han demostrat avui és que amb bones iniciatives es poden fer moltes coses. Com veure teatre gratis a la uni, i qui sap si canviar algunes coses.

També he après per fi que volen dir aquests diagrames; si esteu interessats us n'informo, però, com que hauria de fer recerca, millor demaneu-li a l'Àngela (link del seu bloc aquí adalt).

Bona nit gent!

Doneu-li al poble el que vol!

2007-11-04T20:31:00.000+01:00

I jo, com a donador particular d'aquest blog, estic disposat a fer-ho. El problema és que no sé què vol el poble. Què voleu?

Això?

Això? (segueixo sense poder fer això dels vídeos bé... hauré de mirar què passa?

Això?
(si és que us tinc calades...)

No sé, no sé. Com vaig a saber què voleu si no sé ni què vull jo? Tenim un problema, igual ningú sap què vol; anem donant cops de pal, a cegues, buscant allò que de debò ens ompli (més difícil del que sembla, estic descobrint).

Molts petonets a tots!

Let's roach!

2007-11-01T15:48:00.000+01:00

Bon dia dels difunts, minyonada! Moltíssimes gràcies per firmar a l'última entrada, no sé què faria sense vosaltres!

Bromes apart.

Heu llegit "La metamorfosi" de Kafka? No se m'acut un nom més lleig per un protagonista que GREGORi SAMSA, però ja és el que té Kafka (és kafkià, no?). Doncs com ell, em penso que jo estic patint una metamorfosi, més per dins que per fora. O potser no, potser sempre seré igual de voluble, d'inconstant i de... penco? El temps dirà.

De moment aquí em teniu, fent el que puc per tirar endavant, menjant més galetes que mai i mirant-me HOUSE en versió original. El que no hi ha.

Més novetats? OkGo mola, ho estic descobrint tot just ara. Així que penjo el video més conegut d'ells. Apala!

No em deixa penjar=lo, si el voleu veure cliqueu ARA.

Thoughts

2007-10-29T21:39:00.000+01:00

Sempre m'ha costat molt escriure thought, o though o fins i tot through. Per què aquests anglesos fan les paraules tan semblants? Són bojos aquests bretons.

Però no és això el que us volia comentar, estimats lectors. No, era una cosa totalment diferent. Quan la recordi, us ho dic.

Funciona ja això?

Racó dels contes?

2007-10-27T21:14:00.000+01:00

M'encantaria poder ser una mica creatiu, en el sentit artístic del mot, per poder escriure jo mateix els anomenats "contes de l'Ivan". No, Sol, el cuento no es mio. Quan vaig començar a posar algun dels meus contes preferits al blog, hi ha gent que em va dir coses com "si vull llegir contes els aniré a buscar en un llibre; això tindria gràcia si els escrivissis tu", etc. Estic d'acord, però sóc nefast, molt dolent escrivint contes. No tinc idees, bàsicament.

Avui, ja que tinc molta ressaca i he decidit no anar a la bilbio, hauria pogut posar-m'hi. O almenys posar-me a fer alguna cosa de profit, més que mirar la tele. Ara ho faré, o llegiré, o em tallaré les ungles (o les tres, millor).

I si no puc escriure, no faig els treballs, no escric el projecte, no estudio, podria dedicar-me a inventar coses com aquesta:

Potser torno a dir algo en breu, potser no.

Edito: Que algú m'expliqui com gravar-me un video del youtube a l'ordinador, per poder posar-lo per aquí sense haver posar l'enllaç. Però de moment, MIREU AQUEST TIO. Com toca la guitarra, al·lucinant!

FLATLAND

2007-10-24T23:36:00.000+01:00

Imagienu que habitem un país extrany on tots som perfectament plans. Un país on només fossim capaços de veure-hi, de notar, de sentir, en dues dimensions. Alguns tindriem formes quadrades, altres serien triangulars, algun seria un cercle i altres tindrien formes més complexes. Entrariem a les nostres cases planes, sortiriem de festa a les nostres discoteques planes i... probablement no, ningú escalaria. En aquest món coneixem la dreta i l'esquerra. El davant i el darrera. Però som incapaços d'imaginar un "adalt" i "avall". Els matemàtics ens dirien:

"Tot és molt fàcil. Imagineu el dreta-esquerra. Imagineu el davant-darrera. Em seguiu? Ara imagineu una altra dimensió que forma angle recte amb les altres dues"

Evidenment, no entendríem res, i els matemàtiques marxarien ràpidament, desanimats. Ningú s'escolta als matemàtics. Els habitants d'aquest país veuríem als altres com un segment, més o menys llarg, i només podriem tenir idea de la figura més o menys maca de cadascú fent un petit passeig. No podrien veure els interiors de les coses, a no ser que un cotxe pla s'estaballés contra una paret plana i la trenqués.

Un dia, un ésser tridimensional (en forma de moniato, per exemple) arriba al nostre país. Se'l mira des d'adalt, estorat. Intenta parlar amb un de nosaltres, especialment rodonet "ei, com estas?". El desgraciat escollit mira al seu voltant, tancant dins la seva casa com està, i no veu a ningú. No només això, sinó que es pensa que està boig ("la familia sempre ha estat una mica boja").

El moniato, exasperat veient que no li fa cas, baixa cap al nostre país. I de cop, la nostra rodoneta veu com del no-res apareix un punt, que poc a poc es va aixamplant formant rodantxes cada cop més grosses. Està flipant, ha aparescut un ésser on abans no hi havia res.

El moniato, ja desesperat, li dóna un cop al nostre amic, i aquest surt disparat pels aires. Al principi, la rodona és incapaç de saber què està passant i on és; és una experiència totalment aliena a la seva percepció. Però al final se n'adona que està veient el país des d'una perspectiva diferent. Ara pot veure a dins de les habitacions, i de les "persones"! Està fent un viatge per una altra dimensió. Finalment, el nostre habitant rodó descendeix de nou al terra. Des del punt de vista dels seus companys, és com si hagués desaparegut d'una habitació tancada i després s'hagués materialitzat en un altre lloc.

Quan els diu "Em sembla que he estat ADALT", els altres li donen uns copets a l'esquena i el consolen. Al cap i a la fi, la familia sempre ha tingut visions.

Extrapolem la idea i apugem una dimensió? És possible una quarta dimensió física? Gràcies, senyor Sagan, m'he divertit molt. (basat en aquest llibre)

Port Aventura

2007-10-21T22:38:00.000+01:00

Prefaci

És curiós, però això del blog pot servir, entre d'altre coses, per passar fotos. Cliqueu-hi i veureu com la qualitat és bona!

Cos de l'article

Aprofitant que era Halloween a Port Aventura, que teniem descomptes, i que era l'aniversari de la maduixeta, ha passat tot això:

Chuck Palahniuk

2007-10-18T22:36:00.000+01:00

Bueno, aquí estem un dia més!

Avui us vinc a parlar d'un dels escriptors que més m'ha sorprès últimament, en Chuck! És famós sobretot per ser l'autor de El club de la lucha, però us aseguro que té novel·les que també valen moltíssim la pena. Jo de moment només he llegit Nana i Fantasmas.

El primer tracta sobre una "lullaby" que mata a tot aquell que l'escolta, impactant. Molt ben escrit, amb una senzillesa terrible, narra la història d'un home que no pot deixar de matar per culpa de la cançó i la seva recerca de la veritat.

El segon és una mica més paranoia. Un ancià (o no...) reuneix a un grup d'escriptors per a que escriguin la seva obra mestra, en un ambient aïllat del "mundanal ruido"; una espècie de retir per a escriptors. Les ganes d'aquests de passar a la història, d'escriure la SEVA PRÒPIA història de desastre, de tortura i d'horror farà la resta.

I si voleu un detallet de la seva vida personal (i a veure si aquí aprens alguna cosa nova, sonoeterno) us comentaré que el seu pare i la nòvia d'aquest van ser assassinats, disparats per l'ex-nòvio gelós d'ella. El bo de'n Chuck va aconseguir en el judici que condemnessin a l'assassí del seu pare a pena de mort. Ojo por ojo. Això el va inspirar una mica per crear la novel·la que us he comentat abans, Nana.

Res més per avui!

NOSTÀLGIA

2007-10-15T23:12:00.000+01:00

Sí minyons! Aquest cap de setmana ha tingut del millor i del pitjor, i ens ha quedat a tots un regust amarg. Oi que sí? No sóc l'únic que aquests dies està tovet, ens haurem de refugiar una mica en el treball (que bona falta ens fa a alguns) i en els amics que tenim per aquí.

Perquè molts aquests dies no són amb nosaltres, i el pitjor és no saber quan tornaran.

LOST IN AMERICA

2007-10-11T20:24:00.000+01:00

Pensareu que tinc molt temps lliure i us equivocareu; en realitat, estic treballant molt poc, i quan comenci a tenir feina de debò PILLARÉ.

Però bueno, avui us parlo de dues coses que avui em tenen molt atrapat (apart de l'Anna i el sushi). Són aquestes dues perles:

Quines imatges... sé que no impresionen!!!

La primera és LOST, la sèrie que em té més enganxat ara mateix. Sí, sí, he deixat BLEACH, GTO et. al. a mitges per mirar-me els episodis de la tercera temporada. El 8è m'ha deixat extasiat, no recordo haver vist un episodi tan bo de cap sèrie (mentida, encara estic en xoc). La imatge és d'aquest episodi. Recomanada 100%.

L'altra és STUPID WHITE MEN. Les pel·lícules del Michael Moore m'han anat agradant, però no em pensava que em riuria tant amb aquest llibre. És tan irònic, tan terrible, que em fa riure. Un exemple, parlant del racisme que encara hi ha als EUA:

SURVIVAL TIPS FOR BLACK PEOPLE

1. Driving While Black:

Make yourself a less likely target for drive-by racial profiling by placing a life-size, inflatable white doll in the passenger seat. The cops will probably think you're a chauffeur and leave you alone.

ESPERANTO

2007-10-10T21:43:00.001+01:00

Avui us parlaré de dues coses:

- La insoportable lleugeresa de l'ésser

- L'esperanto

Benvinguts! Abordem la primera idea. No, no us vull parlar sobre el famós llibre de Milan Kundera, adaptat a la gran pantalla per Philip Kaufman, amb Daniel Day-Lewis, Juliette Binoche i Lena Olin (Einmal ist Keinmal). No, el que vull expressar amb aquesta frase és que a la meva esquena tinc el Grand Theft Auto: San Andreas i el Final Fantasy X-2. Ma germana per fi a portat la play a casa, i per Alà que no em vull viciar!

La segona idea: l'esperanto. La llengua creada l'any 1887 pel polonès Lazarus L. Zamenhof, un tio amb bones idees i molt de temps lliure. Realment en sé poquíssim d'aquest idioma, però ja fa dies que en sento veus: gent que l'estudia, que el vol apendre, etc. Al laboratori estem pensant d'etiquetar les mostres en aquest idioma, no us dic més.

Bé, si us dic més: Memoru ne matene juĝi, ne cedigi. Raru bele, ine. Neniel ebura rigidec' eniĝu. Jen eta menuro mem.

Que no sé què vol dir, però és un palíndrom, i dels més llargs que he vist!

ATRAVESSAR PARETS

2007-10-09T20:21:00.000+01:00

Avui, companys, us parlaré una mica del tema de MODA. I és que ahir es va fer entrega dels premis IgNobel, que reconeixen les investigacions més sonades de l'any; estudis per extreure flaire de vainilla dels fems del bestiar; sistemes per atrapar els lladres de bancs amb xarxes que cauen del cel; recerques sobre les seqüeles que poden provocar empassar-se espases...

Si voleu saber-no més: http://nofapor.blogspot.com/

Així com qui no vol la cosa, mirant en una de les meves pages preferides (No puedo creer que lo hayan inventado!), he trobat aquesta notícia tímidament relacionada amb això dels estudis raros. És més aviat una patent extranya:

LA PATENT NÚM. 20060014125 DEL SENYOR John Quincy St. Clair, que es diu:

SISTEMA D'ENTRENAMENT PER ATRAVESSAR PARETS

Es veu que és un mètode que et permet atravessar tota mena de murs, adquirint suficient energia hiperespecial com per a entrar en una altra dimensió i aparèixer en un altre lloc, diguem-ne, a la tornada.

Aquesta imatge em sona...

La de coses maques que s'aprenen, veritat?

I, amic, no t'oblidis de participar en la nova enquesta de El racó dels contes de l'Ivan!

CARNASSA

2007-10-08T17:26:00.000+01:00

Estic descobrint diverses coses amb aquest blog, a saber:

- La gent no té temps per perdre llegint coses molt llargues per internet, i més si aquestes són en anglès.

- La gent prefereix comentar per peneta i compromís que per dir-te cosetes maques i opinar sobre el que dius.

- És més difícil fer-se FAMÓS amb un blog que amb un fotolog.

Dit això, us informo que de moment deixaré de posar contes molt llargs i macos, ja que ningú (dingú) se'ls llegeix. Passaré, de moment, a fer recomanacions cinematogràfiques. I la primera pel·lícula:

HOT FUZZ

Mireu quantes armes, què bàrbars!

Ahir la vàrem anar a veure a Sitges i ens va encantar. Quina gran pel·lícula, del director de l'aclamada obra de culte "Shaun of the dead", Edgar Wright, un catxondo amant de la violència i l'humor. Aquest paio surt a totes les seves pel·lícules, a l'igual que el seu co-guionista Simon Pegg, el protagonista de la cinta. Si us agrada riure moltíssim i veure uns quants tiros i una mica de sang... aquesta l'heu de veure!

The Tale of the Three Brothers

2007-10-05T20:59:00.000+01:00

Fragment extret de Harry Potter and the Deathly Hallows de J. K. Rowling. Espero que aquest cop si que em digueu cosetes, algun comentari...

Perdoneu si hi ha faltes, no domino l'idioma properly.

ÉS UN SPOILER, SI T'INTERESSA MOLT LLEGIR EL LLIBRE... POTSER NO SEGUEIXIS!

There were once three brothers who were travelling along a lonely, winding road at twilight. In time, the brothers reached a river too deep to wade through and too dangerous to swim across. However, these brothers were learned in the magical arts, and so they simply waved their wands and made a bridge appear across the treacherous water. They were halfway across it when they found their path blocked by a hooded figure.

And Death spoke to them. He was angry that he had been cheated out of three new victims, for travellers usually drowned in the river. But Death was cunning. He pretended to congratulate the three brothers upon their magic, and said that each had earned a prize for having been clever enough to evade him.

So the oldest brother, who was a combative man, asked for a wand more powerful than any in existence: a wand that must always win duels for its owner, a wand worthy of a wizard who had conquered Death! So Death crossed to an elder tree on the banks of the river, fashioned a wand from a branch that hung there, and gave it to the oldest brother.

Then the second brother, who was an arrogant man, decided that he wanted to humiliate Death still further, and asked for the power to recall others from Death. So Death picked up a stone from the riverbank and gave it to the second brother, and told him that the stone would have the power to bring back the dead.

And then Death asked the third and youngest brother what he would like. The youngest brother was the humblest and also the wisest of the brothers, and he did not trust Death. So he asked for something that would enable him to go forth from that place without being followed by Death. And Death, most unwillingly, handed over his own Cloak of Invisibility.

The Death stood aside and allowed the three brothers to continue on their way and they did so, talking with wonder of the adventure they had had, and admiring Death's gifts.

In due course the brothers separated, each for his own destination.

The first brother travelled on for a week or more, and reaching a distant village, sought out a fellow wizard with whom he had a quarrel. Naturally, with the Elder Wand as his weapon, he could not fail to win the duel that followed. Leaving his enemy dead upon the floor, the oldest brother proceeded to an inn, where he boasted loudly of the powerful wand he has snatched from Death himself, and of how it made him invincible.

That very night, another wizard crept upon the oldest brother as he lay, wine-sodden, upon his bed. The thief took the wand and, for good measure, slit the oldest brother's throat.

And so Death took the first brother for his own.

Meanwhile, the second brother journeyed to his own home, where he lived alone. Here he took out the stone that had the power to recall the dead, and turned thrice in his hand. To his amazement and his delight, the figure of the girl he had once hoped to marry before her untimely death, appeared at once before him.

Yet she was sad and cold, separated from him as by a veil. Though she had returned to the mortal world, she did not truly belong there and suffered. Finally, the second brother, driven mad with hopeless longing, killed himself s as truly to join her.

And so Death took the second brother for his own.

But though Death searched for the third brother for many years, he was never able to find him. It was only when he had attained a great age that the youngest brother finally took off the Cloak of Invisibility and gave it to his son. And then he greeted Death as an old friend and went with him gladly, and, equals, they departed this life.

That is, indeed, the origin of the great Deathly Hallows, wich, if united, will make the possessor master of Death.

Història dels tres amics

2007-10-02T23:00:00.000+01:00

Fragment de El Jardí dels Set Crepuscles, de Miquel de Palol. Un llibre realment imperdible.

7/8

Història dels tres amics

Tres amics passaven uns dies de descans a la casa d’un d’ells, als afores d’una vila rural. Es deien Alfeu, Betanci i Gamut, i una dona de la rodalia, a qui deien Marcela, els feia de majordoma.

Va succeir que el dissabte a la tarda tornaven els tres d’una excursió de tot el dia. La llum declinava, i en el moment de tenir la casa a la vista es van aturar a contemplar la posta.

- És estrany - va dir Alfeu, el més vell dels tres i propietari de la mansió-; sempre que arribo en aquest indret tinc la sensació que el món s’ha reduït, i la immensitat dels llums astrals i dels núvols ha fet de la terra, els arbres i les cases peces d’un pessebre que l’estupidesa d’un gegant podria esclafar sense que ni se n’adonés.

- Trobo - va dir Betanci, que passaba per ser el més instruït- que il·lustres el retorn al teu cau amb un temor exagerat. Hem passat un dia magnífic, i no em sembla que tinguis motiu per marcar-lo en el calendari com la fita d’una disminució.

- En qualsevol cas - va concloure Gamut amb el seu bon humor proverbial-, si la Marcela ens ha fet un bon sopar segur que retrobarem la mesura de les nostres aspiracions a la vida.

Van entrar, i la majordoma va sortir a rebre’ls.

- Mirin – els va dir- els bolets que ha collit el meu marit. Els hi he fet anar a buscar expressament per vostès. Ja veuran, els agradarà molt com els faig.

Els tres amics varen clavar-se un bon sopar, i els bolets en van ser el plat més suculent. Hi havia un llum antic, i el foc de la llar; llum groguenca i llum rogenca, i els tres tenien massa gana per enraonar copiosament durant el sopar. Quan se’n van voler adonar, només quedaven tres bolets a la plata.

- Els hem trobat tan bons – es va excusar Alfeu a la majordoma- que només n’hi hem deixat tres. Vostè per sopar faci’s el que vulgui.

- I ara – va dir ella-. Ja se’ls poden acabar. Jo soparé més tard, amb el meu marit.

Els amics s’oferien entre ells els tres bolets que quedaven, però estaven massa tips.

- Si no els vol, no cal que els guardi –va resoldre Alfeu, i la majordoma els va llençar a les escombraries.

Poc després els tres amics prenien el licor i el café tot volt de la llar. Betanci va posar damunt la taula un llibre que s’havia endut per aquells dies; Gamut el va agafar, i va llegir-ne el títol en veu alta.

- El Jardí dels Set Crepuscles – i va afegir-: de què va?

- Tot just l’he començat – va respondre Betanci-. Hi ha una introducció molt discutible, i després ve la destrucció de Constantinoble durant una alarma atòmica.

- Jo l’he llegit – va dir Alfeu-. Els editors, ja se sap. No poden estar-se de fer-nos saber que són uns ases especialitzats.

- Els pròlegs – va opinar Gamut- s’haurien de prohibir. Un pròleg és com les olives del restaurant, que et porten sense haver-les demanat, com una determinació falsa sobre tu mateix que et sembla descobrir en les paraules d’un altre.

- Penso en les determinacions de la vida – va dir Alfeu-. Aquests tres bolets que hem llençat, podríem molt bé haver estat nosaltres mateixos. Us imagineu que demà ens despertéssim llençats a les escombraries?

- Quin fàstic! – va dir Betanci al cap d’una estona-. Tres bèsties menudes corrent per la casa. Més que nosaltres tres, no podrien ser altra cosa que tres ratolins. Li diria a la Marcela que els matés de seguida a cops d’escombra.

- Tinc molta son – va dir Gamut un xic més tard.

I els tres amics es varen adormir a la vora del foc (havien fet mol exercici i el sopar havia estat pesat), i, per no deixar en mal lloc les determinacions i els prestigis de les paraules, es van despertar poc després convertits en els tres bolets llençats a les escombraries. La majordoma rentava plats, i es van mirar entre ells; eren idèntics als humans que havien estat, roba i tot, però de la mida dels bolets. El xivarri que la Marcela feia a la pica, just al damunt, semblava ara una tronada monstruosa, ara el rotar d’un terrible temporal.

- Hem de sortir d’aquí com sigui – va dir Alfeu, i amb penes i treballs es van ajudar a baixar del cossi.

Van travessar amb silenci i precaució per la cuina (que era per ells la nau d’una exorbitant i blanquísima catedral), i així i tot la dona els va veure; va fer un xiscle esgarrifós, que va estar a punt de rebentar-los les orelles.

- Tres ratolins!- va bramar.

- Mati’ls! – es va sentir que deia una veu masculina des del menjador.

I dit i fet, la majordoma va agafar l’escombra i els va empaitar a grans patacades que ells esquivaven a la desesperada, i s’estavellaven contra el terra amb espetecs espaordidors. El pànic els va fer treure forces de flaquesa; per sort la porta era oberta i varen poder sortir a l’exterior. Ella els va perseguir encara un bon tros, però era negra nit i aviat els va perdre de vista.

Els tres amics es van trobar a la fosca, bruts i arrossinats, tremolant i plens de llàgrimes.

- I ara què farem? – va dir l’un.

- Què ens ha passat? – va xisclar l’altre.

- No podem tornar a casa – va gemegar el tercer.

Van vagar tota la nit perduts per la nit gegantina, pregant de no trobar-se qualsevol rata de debò, o una òliba o un gat mesquer que els devorés, i sense voler pensar què farien l’endemà, i tot el que el món els podia destinar en la seva nova dimensió.

Es va fer de dia, i veure les coses tal com eren no va fer sinó multiplicar la deseperació en la mateixa mesura que els seus cossos s’havien reduït. Tot era grandiós, i des de la perspectiva d’uns pocs centímetres no sabein reconèixer els indrets; i de què els hauria servit? Els homes els prenien per ratolins i les distàncies s’havien tornat vint vegades més grans.

Va passar tot el dia (que també els va semblar vint vegades més llarg, perquè el temps s’estira com l’espai) entre lamentacions, conjectures, malediccions i rampells d’angoixa continguda. Si s’havien tornat bolets, el marit de la Marceloa els podia empaitar en qualsevol moment; què pasaría aleshores?, acabarien a la cassola? Va caure la tarda, i el sol de ponent va portar la calma als sentiments exacerbats. Un caminet entre arbres els va dur a una casa. Era la seva casa, la d’Alfeu; no era vint vegades més gran, sinó de la grandària adequada per a ells. Es va aturar, recelosos, sense gosar abastar la felicitat inesperada que els sortia a l’encontre. De la xemeneia en sortia fum, i per la finestra de la cuina es veia llum i es sentia el tràfec reposat de majordoma.

- Hem recuperat la nostra mida? – va dir Alfeu- o el món s’ha reduït com nosaltres? El sol i els núvols els veig com sempre, però són una referència tan allunyada...

- Segur que tot ha disminuït – va dir Betanci-. I no em fio de la Marcela. Cal anar molt amb compte amb el que fem.

- En qualsevol cas, tornem a viure en la mateixa mesura que les coses – va dir Gamut -. Si per sopar hi ha alguna vianda viva, sortirem de dubtes.

Van entrar a la casa amb grans precaucions. Tot era al seu lloc, i la sensació de normalitat era inquietant; la majordoma va sortir a rebre’ls.

- Mirin quins bolets ha collit el meu marit – els va dir-. Els hi he fet anar a buscar expressament per vostès. Ja veuran, els agradarà molt com els faig.

Els tres amics van fer un bon sopar, i els bolets en van ser el plat més suculent. Vora el foc de la llar, un llum antic; llum groga i llum rogenca...

8/7

Espero que us hagi agradat!

El libro de arena

2007-09-30T21:21:00.000+01:00

Primer conte dels preferits de l'Ivan, "El libro de arena" de Jorge Luis Borges.

La línea consta de un número infinito de puntos; el plano, de un número infinito de líneas; el volumen, de un número infinito de planos; el hipervolumen de un número infinito de volúmenes... No, decididamente no es éste, more geometrico, el mejor modo de iniciar mi relato. Afirmar que es verídico es ahora una convención de todo relato fantástico; el mío, sin embargo, es verídico.

Yo vivo solo, en un cuarto piso de la calle Belgrano. Hará unos meses, al atardecer, oí un golpe en la puerta. Abrí y entró un desconocido. Era un hombre alto, de rasgos desdibujados. Acaso mi miopía los vio así. Todo su aspecto era de pobreza decente. Estaba de gris y traía una valija gris en la mano. En seguida sentí que era extranjero. Al principio lo creí viejo; luego advertí que me había engañado su escaso pelo rubio, casi blanco, a la manera escandinava. En el curso de nuestra conversación, que no duraría una hora, supe que procedía de las Orcadas.

Le señalé una silla. El hombre tardó un rato en hablar. Exhalaba melancolía, como yo ahora.

- Vendo biblias- me dijo.

No sin pedantería le contesté:

- En esta casa hay algunas biblias inglesas, incluso la primera, la de John Wiclif. Tengo asimismo la de Cipriano de Valera, la de Lutero, que literariamente es la peor, y un ejemplar latino de la Vulgata. Como usted ve, no son precisamente biblias lo que me falta.

Al cabo de un silencio me contestó.

- No sólo vendo biblias. Puedo mostrarle un libro sagrado que tal vez le interese. Lo adquirí en los confines de Bikanir.

Abrió la valija y lo dejó sobre la mesa. Era un volumen en octavo, encuadernado en tela. Sin duda había pasado por muchas manos. Lo examiné; su inusitado peso me sorprendió. En el lomo decía Holy Writ y abajo Bombay.

- Será del siglo diecinueve- observé.

- No sé. No lo he sabido nunca- fue la respuesta.

Lo abrí al azar. Los caracteres me eran extraños. Las páginas, que me parecieron gastadas y de pobre tipografía, estaban impresas a dos columnas a la manera de una biblia. El texto era apretado y estaba ordenado en versículos. En el ángulo superior de las páginas había cifras arábigas. Me llamó la atención que la página par llevaba el número (digamos) 40.514 y la impar, la siguiente, 999. La volví; el dorso estaba numerado con ocho cifras. Llevaba una pequeña ilustración, como es de uso en los diccionarios: un ancla dibujada a la pluma, como por la torpe mano de un niño.

Fue entonces que el desconocido me dijo:

- Mírela bien. Ya no la verá nunca más.

Había una amenaza en la afirmación, pero no en la voz.

Me fijé en el lugar y cerré el volumen. Inmediatamente lo abrí. En vano busqué la figura del ancla, hoja tras hoja. Para ocultar mi desconcierto, le dije:

- Se trata de una versión de la Escritura en alguna lengua indostánica, ¿no es verdad?

- No- me replicó.

Luego bajó la voz como para confiarme un secreto:

- Lo adquirí en un pueblo de la llanura, a cambio de unas rupias y de la Biblia. Su poseedor no sabía. Sospecho que en el Libro de los Libros vio un amuleto. Era de la casta más baja; la gente no podía pisar su sombra, sin contaminación. Me dijo que su libro se llamaba el Libro de Arena, porque ni el libro ni la arena tienen principio ni fin.

Me pidió que buscara la primera hoja.

Apoyé la mano izquierda sobre la portada y abrí con el dedo pulgar casi pegado al índice. Todo fue inútil: siempre se interponían varias hojas entre la portada y la mano. Era como si brotaran del libro.

- Ahora busque el final.

También fracasé; apenas logré balbucear con una voz que no era la mía:

- Esto no puede ser.

Siempre en voz baja el vendedor de biblias me dijo:

- No puede ser, pero es. El número de páginas de este libro es exactamente infinito. Ninguna es la primera; ninguna, la última. No sé por qué están numeradas de ese modo arbitrario. Acaso para dar a entender que los términos de una serie infinita admiten cualquier número.

Después, como si pensara en voz alta:

- Si el espacio es infinito estamos en cualquier punto del espacio. Si el tiempo es infinito estamos en cualquier punto del tiempo.

Sus consideraciones me irritaron. Le pregunté:

- ¿Usted es religioso, sin duda?

- Sí, soy presbiteriano. Mi conciencia está clara. Estoy seguro de no haber estafado al nativo cuando le di la Palabra de Señor a trueque de su libro diabólico.

Le aseguré que nada tenía que reprocharse, y le pregunté si estaba de paso por estas tierras. Me respondió que dentro de unos días pensaba regresar a su patria. Fue entonces cuando supe que era escocés, de las islas Orcadas. Le dije que a Escocia yo la quería personalmente por el amor de Stevenson y de Hume.

- Y de Robbie Burns- corrigió.

Mientras hablábamos yo seguía explorando el libro infinito. Con falsa indiferencia le pregunté:

- ¿Usted se propone ofrecer este curioso espécimen al Museo Británico?

- No. Se lo ofrezco a usted-me replicó, y fijó una suma elevada.

Le respondí, con toda verdad, que esa suma era inaccesible para mí y me quedé pensando. Al cabo de unos pocos minutos había urdido mi plan.

- Le propongo un canje- le dije- . Usted obtuvo este volumen pos unas rupias y por la Escritura Sagrada; yo le ofrezco el monto de mi jubilación, que acabo de cobrar, y la Biblia de Wiclif en letra gótica. La heredé de mis padres.

- A black letter Wiclif! - murmuró.

Fui a mi dormitorio y le traje el dinero y el libro. Volvió las hojas y estudió la carátula con fervor de bibliófilo.

- Trato hecho- me dijo.

Me asombró que no regateara. Sólo después comprendería que había entrado en mi casa con la decisión de vender el libro. No contó los billetes, y los guardó.

Hablamos de la India, de las Orcadas y de los jarls noruegos que las rigieron. Era de noche cuando el hombre se fue. No he vuelto a verlo ni sé su nombre.

Pensé guardar el Libre de Arena en el hueco que había dejado el Wiclif, pero opté al fin por esconderlo detrás de unos volúmenes descabalados de Las mil y una noches.

Me acosté y no dormí. A las tres o cuatro de la mañana prendí la luz. Busqué el libro imposible, y volví las hojas. En una de ellas vi grabada una máscara. El ángulo llevaba una cifra, ya no sé cuál, elevada a la novena potencia.

No mostré a nadie mi tesoro. A la dicha de poseerlo se agregó el temor de que lo robaran, y después el recelo de que no fuera verdaderamente infinito. Esas dos inquietudes agravaron mi ya vieja misantropía. Me quedaban unos amigos; dejé de verlos. Prisionero del Libro, casi no me asomaba a la calle. Examiné con una lupa el gastado lomo y las tapas, y rechacé la posibilidad de algún artificio. Comprobé que las pequeñas ilustraciones distaban dos mil páginas una de otra. Las fui anotando en una libreta alfabética, que no tardé en llenar. Nunca se repitieron. De noche, en los escasos intervalos que me concedía el insomnio, soñaba con el libro.

Declinaba el verano, y comprendí que el libro era monstruoso. De nada me sirvió considerar que no menos monstruoso era yo, que lo percibía con ojos y lo palpaba con diez dedos con uñas. Sentí que era un objeto de pesadilla, una cosa obscena que infamaba y corrompía la realidad.

Pensé en el fuego, pero temí que la combustión de un libro infinito fuera parejamente infinita y sofocara de humo el planeta.

Recordé haber leído que el mejor lugar para ocultar una hoja es un bosque. Antes de jubilarme trabajaba en la Biblioteca Nacional, que guardaba novecientos mil libros; sé que a mano derecha del vestíbulo una escalera curva se hunde en el sótano, donde están los periódicos y los mapas. Aproveché un descuido de los empleados para perder el Libro de Arena en uno de los húmedos anaqueles. Traté de no fijarme a qué altura ni a qué distancia de la puerta.

Siento un poco de alivio, pero no quiero ni pasar por la calle México.

Vilatorta

2007-09-29T20:36:00.000+01:00

Ja tornem a ser a Barcelona, amics i amigues del MEU blog! Cada dia m'agraden més les estonetes a Sant Julià de Vilatorta, vila de la plana de Vic. Els soparts amb els amics de l'Anna, les estones al sofà amb els pares roncant, els intents per llegir una estona mentre la mare parla, i parla, i parla... I la companyia d'una nena preciosa!

Vilatorta sempre!
Vaig a sopar! Demà començaré amb el capítol de contes preferits de l'Ivan!

2007-09-28T16:06:00.001+01:00

M'encanto! He començat fa uns segons amb això del blog i ja tinc una falta al títol!

Bé, això només servirà per contestar a altres blogs amb un NOM i per penjar qualsevol text que trobi per aquí... És possible que el tanqui, en vistes de la meva incipient (ja porta temps incipiant) addicció a internet.

Benvinguts, en tot cas!